POEMA XII (a la meva llibreta)

Vacances del 2006 a la Selva Negra (Alemanya). Al matí obro la finestra de la meva habitació i, després d'una nit de pluja fina, em trobo amb un paisatge especial. Agafo el llapis i apunto què veig a la meva llibreta.





Les boires s'esfilagarsen
atrapades
per les afamades
branques dels avets.

El soroll?
Se l'emportà 
la darrera pluja
quan, rutinària,
feu neteja de voreres i carrers.

Fa fred.

El sol marxà de vacances
(com nosaltres)
i d'aquí se n'anà allà
per tal que veiéssim
quan el trobem a faltar.

El matí, 
com ahir,
s'aixeca tremolós,
emboirat,
humit,
mandrós de verd
en tots els tons possibles,
i silenciós;
calma de brogit i gresca.

Bon dia Selva Negra!

UN PARÈNTESI

Amb el diagnòstic a la mà, em vaig acostar a la vora de la mar i vaig deixar que les paraules arribessin a la meva llibreta. No n'hi havia esforç, només un escriure lleuger al dictat de les meves angoixes.





No sé si amb el ritme de les onades,
o de les lluïssors del mar
que juga amb el sol sobre els blancalls;
no sé si com el crit histèric de les gavines,
o amb el trontollar de l'aire,
braó d'una tardor esgotada,
a punt per marxar.
No, no ho sé.



Sí sé que volia sortir-se'n de lloc,
córrer per la platja,
i escabellar-se sorra enllà;
cercar espais que ara li manquen
buscar pauses on.... no n'hi ha.

El meu cor, observat i fràgil,
volia empényer el temps
i... fent-li la volta al rellotge
... tornar a començar.

POEMA XI (A la meva llibreta)

També des de la platja, sol amb el va i ve de les onades. cercant la paraula de l'aigua.



Sol amb el silenci.
Amb ritme cansat
de compàs antic.

Les onades em recorden on sóc,
però no em diuen qui sóc,
ni on vaig ni perquè anar-hi.

Sol, amb el silenci.

Els núvols amaguen la llum 
qui, a empentes, em recorda
el pas del temps.

Però...
continuo sol,
amb el silenci.

POEMA X (a la meva llibreta)

A la platja, sol. Els nens han crescut i només m'acompanya un llibre de poesia. Sota el para-sol intento emular l'autor que m'acompanya i escric a la meva llibreta:




Amb una pedra,
sobre una pedra,
escric un missatge i el lleço al mar.
En caure,
s'aturen les onades
per llegir esverades
el vers que hi he gravat.




No hi ha temps.
Baixa al fons en capbussada frenètica
per perdre's entre d'altres pedres
i donar forma, 
prop d'elles,
a un poema enyorat:

Malenconia sota l'aigua.

POEMA IX (a la meva llibreta)

A la mateixa estada a can Pau, amb les llums del capvespre pintant la tarda.

Retallant-se, cada moment més dèbil,
entre núvols esfilagarsats,
el sol diu adéu a la tarda.

Torno a veure finals rogencs
per dies impacients
que avancen, apressant-se,
entre les busques del rellotge.

Ridícules i parsimonioses, dubten
si avançar en ferm
o frenar-se i parar del tot
la vesprada.



Veuré demà el sol de la tarda?

Millor assaborir avui aquest moment,
dolç moment,
que esperar el futur d'altres sols
vermells darrere les muntanyes.