També des de la platja, sol amb el va i ve de les onades. cercant la paraula de l'aigua.
Sol amb el silenci.
Amb ritme cansatde compàs antic.
Les onades em recorden on sóc,
però no em diuen qui sóc,
ni on vaig ni perquè anar-hi.
Sol, amb el silenci.
Els núvols amaguen la llum
qui, a empentes, em recorda
el pas del temps.
Però...
continuo sol,
amb el silenci.
Bon dia Joaquin avui m'he aixecat pensat que hi hauria canvis en els teus escrits, així ha estat.
ResponderEliminarDesprés de llegir la frase cèlebre em fa respecte com altres vegades escriure el meu comentari, penso si no trencaré la màgia de les teves lletres, molt segura no estic però m'agrada escriure't i deixar constància que et segueixo les passes. Així que m'atreveixo.
La soledat està sempre present en cada un de nosaltres però al llarg del camí ens adonem de les persones que ens acompanyen i ens ajuden a descobrir qui som i com som, jo crec que és a través dels altres que ens coneixem.
Quan gaudim del silenci, de la nostra individualitat, de la nostra soledat, aquell moment és únic, es irrepetible. Perquè és en aquest moment on creem i on descobrim. A partir d’aquí podem compartir el que hem creat, el que hem descobert i poc a poc, donant i compartint el millor de nosaltres, ajudem a fer un món millor.
Gràcies Joaquin per compartir el que crees ens els moments que estàs amb tu mateix .Una abraçada gran, molt gran. Espero el pròxim escrit .
Torno a escriure-ho sense faltes i revisat, disculpeu les molèsties...
Ja he eliminat el comentari que tant et preocupava, estigues tranquil·la.
ResponderEliminarHas aconseguit que, un cop penjo el meu poema setmanal, estigui frisós per veure quins comentaris hi apareixen.
Insisteixo en el fet que la poesia es intemporal. Els poemes que us ensenyo varen ser escrits al 2006 i avui, aïllats d'aquells moments, de les emocions i les sensacions que els provocaren, segueixen vigents perquè serveixen a algú (al menys a mi em segueixen servint).
La soledat et dóna el privilegi d'allunyar-te de la realitat que vius, i observar-la des de fora; et permet analitzar, calcular, estudiar els moviments. No hi ha d'altres elements que distorsionin. Per això sovint m'agrada la soledat. Per altra banda, hi ha moments que són només teus, i només des de la teva soledat pots digerir. Un cop digerits ja pots compartir conseqüències, però no el moment en sí.
Imagina la soledat i el silenci que descric en el poema, durant un matí d'estiu, a la platja, amb el batre de les onades: tu creus que no hi havia soroll? Tu creus que jo era l'únic gaudint l'instant? Evidentment no, però... entre tot el batibull que se suposa, jo vaig ser capaç de sentir el silenci acompanyant la meva soledat. Segur que ho necessitava.
Gràcies per llegir-me.