POEMA XVI (a la meva llibreta)

En una visita a la catedral de Barcelona, mentre el guía donava explicacions als meus alumnes (explicacions que jo havia escoltat ja més d'una vegada), vaig agafar la meva llibreta i em vaig posar a escriure (feia poc que havia llegit "La catedral del mar")

L'olor de les pedres antigues
penjades, porugues, del seu destí,
recorda l'esforç i la por
en vers d'una religió tirana
que reclama almoina
a canvi de fe.



La grandesa sorprèn,
impressionada, condiciona
l'esperit d'aquesta gent
que es senya i s'ajup,
que es rendeix i no mira
amb una mica d'orgull
la seva capacitat 
de ser.



L'amor, la pregaria
i la vida eterna
es deixa per ... "l'altra barri"
encara per descobrir;
ara, en aquest el nostre món,
toca patir,
alhora que cèlibes oficiants
de panxes greixoses
ens demanen, ens imposen,
comportaments exemplars
que són incapaços de seguir.

POEMA XV (a la meva llibreta)

En el primer dels viatges màgics vàrem tenir la sort de visitar un Egipte en pau. 

Una de les visites obligades al Caire era el gran mercat (zoco - سوق) de Khan al-Khalili (جان الجليلي). 

Després de recórrer per un temps els seus estrets passadissos, atapeïts de parades de tot tipus, vàrem seure a prendre un té just al cafè on seia, per viure i veure el pols del mercat i del seu poble, el premi Nobel de literatura Naguib Magfouz. En la pausa que vàrem viure, amb el té a les mans i una una pipa d'aigua als llavis, vaig escriure a la meva llibreta:

Totes les llengües,

i amb elles les ànimes,

esdevenen una a Khan al-Khalili.

Colors i formes antigues,

en un reflex,

sorgeixen de les fosques

com ho fa l'argent.

No hi ha absències

ni memòries,

tot és present

en l'aire calent 

del migdia.

Els minarets 

vomiten veus estranyes,

confusament i en la memòria

del temps,

familiars.

Qui sap si la sang

les reconeix, 

qui sap si,

en l'essència de l'ésser

no hi ha, amagades,

totes les paraules

que en porta la veu del vent.

Sense adonar-me

les veus es tornen

cada volta més clares,

cada instant més properes,

cada pausa més evidents.

Tot em transporta

a la llum d'Al-Andalus

quan, abocats a la lluïssor blava

de la Mediterrània

els meus grans comptaven onades

entre canyes de sucre,

qui saps si, com jo ara,

també perfumaven amb menta

el seu té.

Vibren els meus llavis

repetint la mateixa

 i incomprensible música,

cercant la veu divina 

que aclareixi

aquesta veu del vent.

Tot és llum,

tot és ritme,

perfums,

vida i paciència.

Món àrab, antic

i profund.

POEMA XIV (a la meva llibreta)

Una tarda de tempesta, admirat de la força de la natura i sense rumiar-m'ho massa, agafo el cotxe i m'acosto fins a la platja. Des d'allà i sense sortir del cotxe, escric ... a la meva llibreta.

Amb rinxols de blanca escuma
l'aigua fa cal·ligrafia
de rodona absència;
les lletres s'escriuen , una a una,
en calma de tarda solitària
i reflexió.

No, no hi ha excusa,
tot esdevé sol, i els versos
venen, tranquils i pausats,
amb el fons de la pluja, ara menuda,
que rellisca vidre a vall,
resseguint les mateixes lletres
que, al fons i entre grisos,
dibuixa l'aigua.

POEMA XIII (a la meva llibreta)

De colònies a Palamós. Tornant cap a la casa de la nostra obligada visita al port, ens acompanya pel passeig la posta de sol. Una petita barca creua a rem la badia. Un cop arribo a la casa, mentre la mainada berena, jo escric.





El mirall de la badia,
de grocs i calmes,
es trenca d'onades dolces
que aixeca, a pas de tarda,
una petita barca,
sembrada de rems;
per clavar-los
amb ritme segur i ferm,
enfonsant-los en la plata.

El capvespre avança,
la tarda jeu;
hi ha gent però estic sol,
només m'acompanya
l'oreig del mar,
els lluïssors de l'aigua,
la sal als llavis, 
i els records endreçats
al fons de l'ànima.