Amb rinxols de blanca escumal'aigua fa cal·ligrafia
de rodona absència;
les lletres s'escriuen , una a una,
en calma de tarda solitària
i reflexió.
No, no hi ha excusa,
tot esdevé sol, i els versos
venen, tranquils i pausats,
amb el fons de la pluja, ara menuda,
que rellisca vidre a vall,
resseguint les mateixes lletres
que, al fons i entre grisos,
dibuixa l'aigua.
Hola Quim !
ResponderEliminarNo volia escriure cap comentari aquest cop, per deixar lloc a altres opinions, però quan et llegeixo, hi ha quelcom que hem transporta a fer-ho...perdonem si hem faig pesada.
En mig de la tempesta ets capaç de transformar el moment en una tarda de calma a on “tot esdevé sol” com la mateixa vida. Aquesta vida que ens porta moments i vivències inesperades, que a vegades son com tempestes en el nostre interior, que ens provoquen parlar i actuar amb el cor abans que amb el pensament però que a poc a poc anem calmant i reflexionant com la teva tarda “on tot esdevé sol...”
Quim espero amb ganes cada setmana el teu escrit, gracies per compartir el teu do .
A la rauxa de la tempesta s'oposa la calma de l'esperit que, admirat de la força de la natura, es deixa acaronar per la pluja menuda al mateix temps que escriu, sense massa consciència, què li dicten els elements. No hi ha cap més secret.
EliminarGràcies per llegir-me (ja trobava a faltar el teu comentari!!).