De colònies a Palamós. Tornant cap a la casa de la nostra obligada visita al port, ens acompanya pel passeig la posta de sol. Una petita barca creua a rem la badia. Un cop arribo a la casa, mentre la mainada berena, jo escric.
El mirall de la badia,
de grocs i calmes,
es trenca d'onades dolces
que aixeca, a pas de tarda,
una petita barca,
sembrada de rems;
per clavar-los
amb ritme segur i ferm,
enfonsant-los en la plata.
El capvespre avança,
la tarda jeu;
hi ha gent però estic sol,
només m'acompanya
l'oreig del mar,
els lluïssors de l'aigua,
la sal als llavis,
i els records endreçats
al fons de l'ànima.
Bon dia Quim!
ResponderEliminarHe llegit el teu poema com últimament faig i no voldria caure en la costum d’escriure de forma continua sempre que tu comparteixes els teus escrits, però aquests dies potser pel moment a on estic, m’agrada fer-ho, espero que no et molesti.
El panorama que ens envolta es tan fosc que el contagi general resulta casi inevitable. Quan llegim els diaris o escoltem les noticies ens envaeix el pessimisme.
En aquest moment valorar el que tens, ser capaç de gaudir del que t’envolta sense anar gaire lluny, descobrir la bellesa d’una posta de sol, d’una petita barca, del capvespre, dels records endreçats, dona serenor.
Serenor segons el diccionari és l’absència de trobament, ofuscació o agitació en l’esperit.
Gracies per compartir la serenor.
La capacitat que tens de fluir enmig de la bellesa propera es un “do”.
(Perdona si escric massa però els teus escrits hem donen molt per reflexionar).
Els poetes com bé saps, poden veure rere els miralls, rera les realitats, i quan cal... fins i tot una mica més enllà.
ResponderEliminarJo, com aprenent de tot i mestre de res, reviso poemes antics, que m'han donat plaer (com la serenor que tu comentes); això no deixa de ser una eina de defensa: cercar moments gaudits amb intensitat des de la senzillesa no és més que l'expressió del desig de... tornar-los a viure, si més no, amb la mateixa intensitat.
Gràcies per llegir-me (i comentar-me)