Bienvenida

"Escritor es quien se gana la vida escribiendo". A mi... solo me gusta escribir, ... necesito escribir. ¿Si me leen? Alguno hay que se aventura. ¿Eres tú uno de ellos?

domingo, 25 de diciembre de 2016

DOMINIO LÉXICO 26

Finalizado ya el primer trimestre, llega el momento de la cosecha: el léxico particular y original de mis alumnos. De nuevo una nueva entrega del "salero" en las respuestas a mis preguntas de vocabulario, quizá os puedan hacer sonreír estos días de sobremesas eternas alrededor de una exposición de calorías. 
Recordad que, en cursiva, os pongo algunos comentarios.
Percutor


PERCUTOR:
  • Es el primero en hacer algo. (Quizá este alumno pensaba en precursor, al menos esa es la esperanza)

GRINGO:
  • Príncipe.

MORRIÑA:
  • Sucio.
  • Vagancia. (¿A la hora de estudiar?)


Saeta


SAETA:
  • Camiseta. (¡Riman!)




Marioneta

MARIONETA:
  • Arma que tiene un cuchillo y es como una escopeta. (Esta también rima. Nunca pensé que una marioneta pudiera interpretarse como elemento de tal peligro. Aunque ya se sabe, si no... recordad las marionetas "terroristas" en las calles de Madrid "promocionadas" por la alcaldesa Carmena)



JARCHA: (composición poética medieval)
  • Tipo de baile.




SIEN:
  • Encima de las piernas. (Encima de... algo, seguro)




Minarete



MINARETE:
  • Es como un taburete. (Seguimos rimando)
  • Es por donde miran los saharauis.







RESPINGONA:
  • Que es duro de roer. (¡Hablábamos de tipos de nariz!)

Carnero


CARNERO:
  • La oveja cuando es grande.
  • Animal salvaje.
  • Animal como un cerdo pero con cuernos en la cabeza.(Imaginación no les falta)
  • Animal parecido a un jabalí.
  • Hombre que corta la carne. (La mejor)





BRUMOSO: (Por GRUMOSO, a eso le llamamos palabras parónimas, porque suenan "parecido")
  • Con burbujas.
  • textura con bultitos.


Lebrel 
PERECER:
  • Tener pereza. (¡En levantarse!)

LEBREL:
  • Tela que se usa para enrollar un muerto. (¡Viva la soltura a la hora de inventar)



sábado, 10 de diciembre de 2016

CALENDARI A MIQUES


He trigat. 

Han passat deu dies de desembre (el mes deu pels romans -curiós!) i no he trobat fins ara un forat a les meves rutines de feina per presentar-vos l'apartat de desembre al CALENDARI A MIQUES. Serà perquè les beneïdes rutines em bressolen massa, i em fan somriure, i em transporten d'aquí cap allà, de la infantesa a la maduresa passant per la joventut. 
Tot està ple de desembre. 

Ja només en queden dos, gener i febrer, i podrem tancar aquesta llarga sèrie del calendari.




Desembre 2011




El capvespre té pressa.
Tot just comença la tarda
i ja arriba la nit,
i la fa fora
per ensenyorir-se,
poderosa,
de la foscor.


En un sospir
el migdia deixa de ser
per ser...
mitjanit.


L’empenta dels llevants
va esborrar les històries més velles,
i ja gastades,
escrites amb cal·ligrafia antiga
a la llera del riu;
ja veus, que capriciós,
només ho feia per escriure noves faules
per explicar a la tarda.

Són nous els meandres,
nous els girs,
nova la sorra humida
daurada de sauló.

I ara,
serà el dit del temps
qui tornarà a escriure,
pacient i curós,
amb l’empenta
del pas dels fulls del calendari.

I també qui llegirà,
dies,
setmanes,
mesos enllà,
què vàrem viure
en comunió amb el riu,
amarats d’olor de llim
una tardor que ja s’acaba.

Camino amb els ulls
traçant mecànicament
paraules noves per fixar
en la memòria del meu riu.
Però... ho deixo en imaginari passeig:
el riu no em necessita
per escriure el seu destí,
ja té les seves paraules,
la seva història,
l’aigua,
la calma i el temps.




Al matí és la rosada
qui enfosqueix cada passa.
És el seu alè
qui entela l’herba,
els arbres,
les fulles grises
que encara resten
a les, cada dia més nues,
canyes.
A la tarda,
breu tarda,
ho fan les ombres
cada dia
més agosaradament allargassades.

Els núvols prims
enteranyinen la brevetat del dia
de fred i vent;
a la tarda,
pinten amb mà destra
tot el capvespre
de taronges i grocs.

Cada volta són més a prop
l’albada i el crepuscle
si segueixen acostant-se
... em constarà reconèixer
on és el cap del dia.




Lluny,
prop del poble,
del brogit i de la llum,
els colors del Nadal ja fa dies
que voleien sobre les teulades
cercant il·lusió i fantasia.
Aquí,
arran de camí,
tot és a punt per l’arribada
de la lluïssor del glaç.
Malauradament,
amb la inèrcia d’un any
sense esma per seguir cap ritme,
podria ser que aquesta lluïssor
enguany,
es fes pregar.






Totes alhora,
al mateix temps
i amb la mateixa velocitat,
han pres una decisió:
volar.


El vent de ponent,
enfredolit,
més que glaçat,
ha començat,
sistemàtic,
a arrencar, una a una
però també a grapades,
totes les fulles, eixutes ja,
algunes arrugades,
que la tardor a punt d’enllestir
havia oblidat
però que, metòdica,
s’havia encarregat
de pansir.

El cel serè,
pigallat de grocs i grisos,
ha esdevingut, en un instant,
pelatge de felí;
i el dèbil sol d’hivern,
que fins ara amarava el paisatge,
amb tant vol de fulles
... s’ha, fins i tot, ... enterbolit.

S’han esperat gairebé un parell de mesos,
moltes, encara penjades
sense vida
de la branca més alta,
per començar un viatge
que té la fi com a retorn
a l’altra banda de la línia de l’horitzó.

On van les fulles
quan el vent les espanta?
quin és el seu destí?
Per què m’encisa el seu vol?

Totes porten escrit un missatge secret,
un somni particular,
un desig, un anhel.



Viatge?
no, és recerca.
Cada fulla busca
on comença i on acaba
la seva realitat.


martes, 1 de noviembre de 2016

CALENDARI A MIQUES



Una empenta i ja hi som: novembre ens ve a veure disfressat de penellet, de moniato, o de castanya. Per més que molts s'entossudeixin, aquí, a casa nostra, mai ens hem disfressat de Halloween. 
I són... pesats!! 

Tot i això, si tant els agrada el halloween dels nassos, els animo a cercar un substitut a "truco a trato" en català, amb una mica de gràcia.


Aquí us deixo el poema del mes de novembre, i ja en queden menys.




Novembre 2011




Comença el mes rutinari,
amb aquesta impenitent calor
arrossegada des del mes d’agost.

Durant el mes de juliol la tardor ens va sorprendre
darrere les cantonades,
i ara, és juliol qui repeteix el seu temps i el seu espai,
insistent, a cada mes.

Tots Sants no torra castanyes,
cerca el sol a la sorra de les platges.
Això sí, al capvespre,
quan la llum se’n va a dormir,
la rosada esdevé boira
i, com una lleugera capa,
cobreix tots els racons de llàgrimes fredes.




Finalment, vençuda pel calendari,
afluixa i, si bé tímidament prova de tornar-hi,
la calor ja no entra per les finestres
del rodolar del temps amb la mateixa empenta:
la tardor s’ha instal·lat, definitivament,
i... ja era hora.

Com feia molt temps,
els llevants esdevenen un de sol,
llarg i intens,
potent,
constant i perenne,
un dia i un altre
per comptar, gairebé,
un parell de setmanes.

Dies més lleuger,
ploraner i tímid,
que s’atura un grapat d’hores per agafar aire
i tornar, cap al tard, amb la mateixa dolçor
que ho havia fet fins aleshores.
Altres jornades el plor és intens,
desconsolat,
de rebequeria inabastable que no troba fre
quan cau la tarda,
i s’estira nit enllà, molt més enllà
de la matinada.




Arraulit entre els llençols
somnio amb els bassals al meu camí,
i compto de memòria
quans miralls m’ofereix el temps
per esbocinar
amb el ritme enèrgic de les meves passes.

Imagino la dansa eterna
de les fulles,
voleiant impenitents i enrinxolades,
provant de no tocar terra,
coquetes, no fos que el fang
emmascarés els vermells i els grocs
que el calendari li ha pintat
a les galtes.




Si bé el riu, el mes passat,
ja havia acaronat
alhora les dues ribes,
ara l’empenta va molt més enllà:
no és carícia,
ni moixaina,
és força, és energia,
és braó.

L’ímpetu de l’aigua arrossega
les marques del temps a la llera:
s’enduu les canyes,
s’enduu les herbes,
s’enduu les petites pollancres
que provaven de fer-hi llar,
i algun que altre vern
jove despistat, confós de riba,
de temps
... i de destí.


Cada remolí porta una queixa
amarga i antiga,
endreçada feia temps
i apresa al dictat de la natura
esgotada de lluita.

L’home?
què fa l’home
davant la força d’unes onades
desbocades, cercant cegues
l’abraçada confortable de la mar?

Admirar,
respectar,
aprendre.




Tot l’aire del meu camí,
confós els darrers mesos
per les herbes,
per les flors,
la pols
i el vent calent,
esdevé especialment...
fang:
a les basses,
a les canyes
i al terra;
però, sobretot, inconfusible,
voleiant impenitent;
eteri, invisible,
omplint-t’ho tot
...d’una intensa olor de llim.

Quan la calma torna a escriure
el pas dels dies amb tot de petges
al fang del camí,
ja és la fred al matí
qui emboira les primeres hores,
dilueix els colors de la matinada
per confondre l’horitzó
quan emmiralla
els grocs i els blaus de l’albada
a cada un dels meandres.

Encara no s’ha desvetllat la primera llum
i ja admiro les formes,
 els colors
i la força
d’una nova jornada.


Serà tan perfecte el meu dia?
Estaré jo a l’alçada?



lunes, 3 de octubre de 2016

CALENDARI A MIQUES

Passa de pressa, el temps s'afanya i ens deixa enrere. Just passant els fulls amb un cop de parpelles, un mes més, i ja la tardor escurça les hores i les pinta de vermell, tal com ho fan les fulles dels arbres que m'acompanyen, cada dia, en el meu passeig.





Octubre 2011




Minva del tot.
Passa la lluna de puntetes,
sense fer soroll i escurant la llum,
i és en la darrera de la seves mirades
que s’enduu de la mà
un nen amb rebequeria;
un rebel mes de setembre
que no ha deixat més que pols, calor i mosques,
quan anhelàvem
pluja i fresca: tardor.

Però quan suposàvem garantit
amb el tombar del full al calendari
el color de les magranes, les tardes de castanyes
i un febril fregar de mans a la vora del foc,
la monotonia d’una calor incomprensible
s’instal·la eterna, avorrida i enganxosa,
una setmana darrere una altra,
al nostre costat.

El camí és fotografia,
es passa immòbil davant els meus ulls
un dia sí i un altre també:
la mateixa pols,
els mateixos grocs i ocres als marges del camí.
Fins i tot la poesia esdevé perenne,
de ritme cansat i feixuc.


Mirem el cel i...
ni un núvol.
Mirem l’horitzó i...
ni un bri de vent.



Mirem el riu ...
i tota la tristor s’amaga
rere uns canyissars de cendra.




De sobte la màgia de les tempestes
s’albira camí del mar.
Llampecs i tronades,
i núvols tenyits de gris
retallen castells eteris
darrere el turó de Sant Joan.
Ara un cruixir,
ara un espetec,
ara un sotrac que remou les entranyes
alhora que dibuixa un somriure complaent:


sí, ja són aquí.
No tenen res de puntuals,
ni de formals,
ni tant sols de complidors.
I que en fa de dies que els esperem!
Però al cap i a la fi...
ja són aquí,
ja han arribat...
els llevants!



Després d’un primer dia de rauxa:
núvols, aigua, llamps i trons,
vent i empenta,
el paisatge ja desdibuixa la monotonia
per començar a pintar la tardor
amb els colors de sempre.

Voleien les primeres fulles,
despullen els arbres les seves branques més altes,
les oblidades pel temps,
aquelles que per allunyades esdevenen
gairebé transparents.

Fulles petites, les de les acàcies,
més grans i retallades,
de plàtan i d’arç,
arrodonides, punxegudes,
allargassades, lobulades,
daurades i marrons:
salzes, pollancres,
albers, freixes,
verns i ...oms

A poc a poc,
desordenadament,
una rere l’altra i totes alhora,
dibuixen,
empeses pel vent de llevant,
espirals i escales,
tirabuixons guarnits
i tristes onades,
esquitxos de color:
la tardor es sembra a eixam
arreu del meu camí.

Una setmana després,
quan s’apura el mes d’octubre
i ja s’ensumen panellets i moniatos
pels rebosts de la contrada,
la calor ja és record:
El verd lluent i tendre
torna a pintar els marges
del meu camí,
i el riu ha estovat els fangs ressecs
amb les primeres avingudes,
i ja se sent capaç
de petonejar, alhora,
una i l’altra riba.

Es torna a tancar el cercle,
una altra estació compleix el seu destí.




Omplo els pulmons amb la fresca del matí
i, arraulit,
repasso amb la memòria
els darrers mesos de calor incòmoda.


Cada dia més fred,
cada dia menys llum,
cada tarda una finestra
oberta al nord
per on entra la tramuntana
i , amb un somriure conegut,
em fa plorar.

Sí, m’agrada el fred
i... sí, és veritat,
l’enyorava.