DE MONTSERRAT A NÚRIA

De l'1 al 8 de juliol he caminat la ruta de Montserrat a Núria. Cansat per l'esforç però molt satisfet per la fita, repasso aquesta setmana de camins i corriols i no sé amb que quedar-me: amb les matinades, tot cercant la primera fresca pe caminar o potser les converses inacabables (i també els silencis); amb el sol empenyent-nos al migdia, o la tempesta, a la tarda, embolcallant-nos d'aigua, terrabastall i llum. Difícil, molt difícil.

Després d'un descens de vertigen des de Montserrat a Castellgalí, hem recorregut GRs, i també breus senders de fama. Hem caminat prop dels salts del Llobretat o de Sant Benet de Bages; de la sèquia de Balsareny a Manresa, la ruta de les colònies tèxtils del Llobregat, o el camí ral de Ripoll a Bruguera i la fita del coll de Saltor; hem enllestit la feina, com no, amb les ziga-zagues costerudes de Queralbs a Núria. Hem canviat de paisatge, de vegetació, de comarques, però no d'esforç i de voluntat per posar un peu darrere un altre.

"¿Per què es pugen muntanyes? Doncs perquè hi són." Atribueixen aquesta frase a molts grans escaladors. A mi m'agradaria fer un paral·lelisme pels caminants d'afició; és pe això que diria que els camins es recorren perquè… hi són.

Us deixo un breu poema sorgit en una tarda de repòs després de recórrer diverses colònies tèxtils tan emocionats per a qui, com jo, ha crescut a l'ombra d'una colònia:

Si no espill,

(o mirall confident)

 si vitrall de verds intensos,

blaus i maragdes;

el riu en parèntesi,

abans de caure uniforme,

com cabellera blanca

en pausa lenta,

gira per la resclosa

i esdevé cabal, sèquia,

força en moviment

capaç de donar vida,

generós,

sense demanar recompenses.

L'home,

conscient de l'esforç

de l'aigua,

la retorna al riu,

sense penyores,

innocent,

coneixedor que demà

caldrà tornar a alimentar

les turbines

amb il·lusió i… aigua.