Continuo compartint amb vosaltres aquest poemari de vergonya trista que toca, sempre des de la nostra còmode distància, la problemàtica dels refugiats.
IV
i
quadriculades,
porugues
darrere
les tanques dels camps
de
refugiats:
presons
de fil ferro trenat
on
apilonar la misèria
i
allunyar-la de casa.
Portes lliures i
finestres netes!
La misèria?
… lluny!
Amb
improvisats tendals
fets
de roba de marca,
(que els hi
venem i ens fa rics)
construeixen
un circ de tres pistes:
D’esperança,
que va fugir ja fa
dies.
Es va enfilar a la
realitat
i, sense dir ni adéu,
es desféu de la
il·lusió
per prendre el camí
de l’odi.
D’enyor,
vestit de ganyotes,
gana i fred.
Cada vegada
s’eixampla més
botida de còlera i
ràbia.
De tristor,
en ulls secs, eixuts,
esgotats,
cansats de plor
i modelats d’ira cega.
No hay comentarios:
Publicar un comentario