FOSC CONFIDENT D'OMBRA

Progressem poemari enllà. 

La soledat i la reflexió personal ens transformen l'ànim a cada passa. Optimisme exuberant o pesimisme que ens empresona. El primer consell, la primera empenta, la primera rialla compartida sempre serà la nostra. Hem de creure en nosaltres! Si ni nosaltres creiem, qui creurà? 

3

  

Hi ha dies que, quan camino,

parlo amb la meva ombra:

comento el pas dels dies pel paisatge,

la forma dels núvols inflats de cotó fluix,

o el ritme de les meves passes

filtrat per l’empenta

que dóna la qualitat del meu somriure.

Hi ha dies que el ritme és viu,

tant... que l’ombra ha de fer

passes llargues i ràpides per no perdre’m.

Hi ha d’altres, però, que arrossego els peus,

i dibuixo pel camí profundes línees de pols;

aleshores, l’ombra se’m col·loca al davant

i, amb els braços fent nanses, somriu per mi.

S’atura al marge

i m’agafa del braç amb tendresa;

no diu res,

sap que no cal,

però s’hi està a prop

amb el silenci imprescindible

quan no hi ha res a dir

i qualsevol paraula és supèrflua.