FOSC CONFIDENT D'OMBRA

La quarta entrega lliga l'ombra a la tempesta. 

M'agraden les metàfores: és com jugar des d'un món d'imaginació amb els peus a la meva realitat. Tot i que... qui sap si la meva realitat poètica no és més que una pila de bocins d'imaginació en forma de metàfores...

4

  

El camp de blau de la volta eterna

s’ha clapejat de petits borralls

esfilagarsats i amorfs:

els vells en diuen... cabretes al cel.

També diuen que, si hi ha cabretes...

hi haura pastetes a la tarda,

quan la tempesta cridi al tro després del llamp,

i ho ompli tot de terrabastalls i llum.

L’ombra s’espanta.

S’amaga rere meu i volta

boja, insegura,

sense saber a quin costat quedar-se.

Breu però segur,

el llamp la dibuixa

amb una claror fantasma,

i ella s’allargassa, esglaiada,

i es retalla,

 o s’amaga, poruga,

sota les tremoloses fulles dels arbres.

Ara hi és,

ara ... no hi és,

ara hi torna, més tard s’amaga.

Arrossega el ritme de la tempesta

les línies de les ombres a mesura que passa:

s’estira cap a la dreta,

es redueix al centre

o marxa, tota llarga, horitzó enllà,

quan la tempesta i la tarda

enllesteixen la conversa

entre el temps i la força,

la por i... qui sap si les rialles.