FOSC CONFIDENT D'OMBRA

Darrerament, em costa ser regular. He perdut la sistemàtica d'asseure'm davant l'ordinador, cada dissabte a la tarda, per actualitzar el blog: sempre trobo alguna cosa més urgent que fer i deixo la feina a la memòria per... més tard. Però, ja veus, la memòria cada vegada s'en recorda menys, i els dies passen i un periode s'enganxa amb un altre, i ja hi som: una altra vegada vaig tard.

He decidit no atabalar-me, i posar el poema "setmanal" quan em vingui bé, sense tantes disciplines. El meu racó de creació no pot esdevenir una vulgar obligació.

Aquí us deixo el poema 6, el més llarg del poemari.

6

  

L’ombra és allargassada

quan l’albada

em sorprèn, camí enllà.

Just el sol obre la caixa del dia

i s’escola, de puntetes,

lleu i tímid,

pel paisatge.

M’aturo,

obro els braços

i m’acomodo a les moixaines

de les primeres llums.

Aleshores, em giro i allà està,

evident i clara:

la meva ombra renovada

s’allonga al meu davant,

apunt per recórrer amb mi

un altre jorn.

Marca nítides les formes

i, a poc a poc, se m’acosta

tant... que gairebé li toco les vores.

M’abraça a mig dia,

m’embolcalla estreta i càlida;

i, lentament,

com s’apropa la tarda,

torna a estirar-se camps enllà,

vençuda per l’hora baixa.

Quan el sol, esgotat i trist,

acomiada la tarda,

obro una abraçada d’enyor

amb un “fins demà” als llavis

proper i íntim.

Em giro i la torno a veure

al meu davant,

estirada i llargaruda, sí;

però esvaïda, difuminada,

dèbil, gairebé transparent.

Llavors, la reina de la penombra,

manaire de tot,

omple els espais i els racons

doncs és ella qui domina;

i l’ànima, corpresa,

es bressola en solitud

als braços nus de la fosca.