Bienvenida

"Escritor es quien se gana la vida escribiendo". A mi... solo me gusta escribir, ... necesito escribir. ¿Si me leen? Alguno hay que se aventura. ¿Eres tú uno de ellos?

jueves, 2 de febrero de 2017

CALENDARI A MIQUES

FEBRER



Enllestim aquest calendari d'observació emocionada. Vaig començar un mes de març a recórrer el meu passeig amb ulls curiosos, i enllesteixo al febrer. Si puc, si l'empenta m'anima i la mandra no m'engoixa, a partir del mes de març iniciarem un altre recorregut pels meus versos. Ja sabeu, fins on arribi l'emoció.




Febrer 2012




2 De febrer.
He sortit de matinada.

Era fosc encara
quan, tot just obrir la porta del carrer,
m’ha sorprès,
bocabadat,
el vol ingràvid d’un menut floc de neu.

Lluny d’acovardir-me,
per arraulir-me
una altra volta al llit
poruc de la fred,
la seva petitesa
m’ha empès,
amb més il·lusió si era possible,
al meu camí diari
de convivència acostumada
amb la meva solitud,
al costat d’una referència:
el meu riu.

I... sí, he fet de testimoni,
de notari inconscient:
la màgia existeix,
neva!

La meva imprudent prudència
m’ha fet agafar el paraigües.
No sé de què esperava protegir-me
la consciència.

Però, com barrejar la màgia i el silenci?
com dibuixar en paraules
el vol de l’aire disfressat de glaç?
com descriure el vol uniforme
de cada bafarada de tramuntana
enrinxolant el color blanc?

He caminat sense tocar el terra,
surant a sobre del vent
sense temps per veure
en la penombra,
com cada ombra
s’empolsegava, presumida,
amb pólvores màgiques
de fred.


Literalment,
sense metàfores,
avui el vent i la fred
m’han regalat
un munt d’abraçades.




3 De febrer.
Torno a sortir de matinada.

Encara assaboria
les imatges endreçades
de la màgia viscuda ahir
i... qui m’ho havia de dir!
Torna l’aire a cridar el meu nom
a cau d’orella,
em torna a empènyer
pel meu passeig
el blanc de la matinada,
una altra vegada
esquitxada de glaç.

De més grans,
com plomalls;
de més petits i tímids,
com el pèl moixí
d’un adolescent;
de més agosarats,
més que pelusses, borralls;
d’enormes i apersonats,
gairebé amb vida pròpia,
capaços de dirigir
la direcció de vol
i els girs de la resta.

Avui,
sense la protecció inútil del paraigües,
deixant-me acaronar les galtes
per la sorpresa incontrolable
de les fredes moixaines,
he tornat a fer el meu passeig.

Tot és núvol,
tot cotó fluix:
els arbres i el camí,
les ombres i les llums,
el riu i la llera,
les herbes glaçades i el temps.
Sí, tot és núvol.

La meva consciència del temps,
de les rutines,
de les monotonies
que ens controlen
un dia sí i un altre també,
per art de màgia,
de la màgia del vent i la fred,
esdevenen, per un moment,
etèries,
inconsistents.



Núvol blanc de vent i fred.
Si ahir era màgia,
avui, què és?




Enyoràvem el gel,
enyoràvem la fred.

Les veus impersonals,
aquelles que ho saben tot
darrere les cantonades,
que comenten el present
sense més futur que el seu passat,
deien que la primavera
girava el darrer revolt del seu camí,
i ... no.
Vet aquí
com, sense fer soroll,
gairebé sense adonar-nos,
ha vingut l’hivern de veres
a glaçar-nos les paraules,
a encendre les candeles
i cercar-nos els peücs.

Sí, fa fred, molta fred,
gairebé esdevenen insensibles
els dits i les hores,
l’ànim i els dies,
la memòria i les emocions.

Un dia ens envolten bafarades,
i un altre ens envolta ... l’alè.
Aire gèlid de tramuntana
capaç, poderós,
de gelar el vol dels ocells.











Giro el darrer full del meu calendari,
tanco el cercle al costat del meu riu.

No, no és mentida,
ni xanxa:
ha passat,
veloç i indiscret,
pel nostre costat,
i gairebé de puntetes,
tot un any.

Després de recorre’l
mes a mes,
d’escriure’l
i descriure’l
emoció a emoció,
continu, impenitent,
el meu passeig solitari
mastegant, en silenci íntim,
les paraules,
les passions, els plaers
i els goigs
que em regala, dia a dia,
el meu paisatge.

La visió del meu espai
darrere el meu vidre
és, només un caprici,
a mi em pertany.

Viure-la, és una opció
que està a totes les mans
i darrere tots els colors dels vidres.





lunes, 2 de enero de 2017

CALENDARI A MIQUES




Retrobem la poesia per continuar el poemari CALENDARI A MIQUES, proper ja al seu final. Us presento el mes de gener del 2012.

Gener 2012



Avui,
després de setmanes sense fer-ho,
he tornat a baixar a la llera
del meu riu,
d’ençà dels darrers
geniüts llevants que no ho havia fet.

Havia vist en la distància del camí
com l’aigua havia preparat
la llibreta de la sorra
per tal que el temps tornés a escriure,
amb cal·ligrafia de caprici,
noves històries.

Avui he estat jo
qui, poruc i tímid,
he escrit una petita i particular història
caminant pels renglons dels camis de l’aigua.

Allà pollancres ajaguts, derrotats
per la força del corrent;
més enllà una acàcia descalçada
pels remolins fangosos;
prop la riba, troncs i branques
impossibles d’identificar
aplegats per l’avinguda,
com a peces d’un particular trencaclosques
que no es pot desmuntar;
aquí, la sorra apilonada, insensible
i sense petges;
i, al seu costat,
el sinuós curs net de l’aigua,
enriolada de lluïssors,
transparent i calma.
Embolcallant-t’ho tot...
només ... silenci.

No crida l’empenta de l’aigua,
ni un bri de vent,
ni un xipolleig;
ni un cant, ni un crit,
ni un ... ocell.

Només les meves passes
fregant la sorra,
marcant fins el proper geni
de llevant,
el pes indeleble de la meva petja.




Monotonia de gener:
minves i boira,
lluna freda
i pampallugues als estels.


La fred, rigorosa,
la que porta el nom de les bufandes
i dels peücs...
el nom dels guants,
de les orelleres i els barrets,
aquella...
no hi ha maneres
que arribi!

Fins i tot hi ha dies
que la natura just aixeca una cella,
just obra un ull i gairebé intenta
desvetllar-se
i oferir-me el regal de la primera flor.
Sortosament...
la matinada encara es vesteix de glaç
i, malgrat que als migdies
el sol escalfi amb traïdoria les ombres,
el dia és massa curt per a temperar prou
la son d’un hivern estrany.

Les darreries de mes,
amb les presses de qui vol
recuperar terreny i feina,
fama i costum,
arriba d’una glopada
la primera cavalcada
seriosa de glaç i fred.

Qui sap si ara,
quan tot el meu horitzó
no és més que un únic núvol
tremolós de gris,
no es deuen haver empolsegat de blanc
les espatlles del Montnegre.

Friso perquè arribi el matí
i el vent obri el paisatge:
vull recuperar de la memòria de sempre
la postal infantil
d’un Montseny familiar
amb tot de cabells blancs
pintant-li els venerables polses.


Avança el dia.
Pas de pardal a pas de pardal.
El silenci de la foscor
marxa.
Les hores joves
omplen de llum la tarda.


domingo, 25 de diciembre de 2016

DOMINIO LÉXICO 26

Finalizado ya el primer trimestre, llega el momento de la cosecha: el léxico particular y original de mis alumnos. De nuevo una nueva entrega del "salero" en las respuestas a mis preguntas de vocabulario, quizá os puedan hacer sonreír estos días de sobremesas eternas alrededor de una exposición de calorías. 
Recordad que, en cursiva, os pongo algunos comentarios.
Percutor


PERCUTOR:
  • Es el primero en hacer algo. (Quizá este alumno pensaba en precursor, al menos esa es la esperanza)

GRINGO:
  • Príncipe.

MORRIÑA:
  • Sucio.
  • Vagancia. (¿A la hora de estudiar?)


Saeta


SAETA:
  • Camiseta. (¡Riman!)




Marioneta

MARIONETA:
  • Arma que tiene un cuchillo y es como una escopeta. (Esta también rima. Nunca pensé que una marioneta pudiera interpretarse como elemento de tal peligro. Aunque ya se sabe, si no... recordad las marionetas "terroristas" en las calles de Madrid "promocionadas" por la alcaldesa Carmena)



JARCHA: (composición poética medieval)
  • Tipo de baile.




SIEN:
  • Encima de las piernas. (Encima de... algo, seguro)




Minarete



MINARETE:
  • Es como un taburete. (Seguimos rimando)
  • Es por donde miran los saharauis.







RESPINGONA:
  • Que es duro de roer. (¡Hablábamos de tipos de nariz!)

Carnero


CARNERO:
  • La oveja cuando es grande.
  • Animal salvaje.
  • Animal como un cerdo pero con cuernos en la cabeza.(Imaginación no les falta)
  • Animal parecido a un jabalí.
  • Hombre que corta la carne. (La mejor)





BRUMOSO: (Por GRUMOSO, a eso le llamamos palabras parónimas, porque suenan "parecido")
  • Con burbujas.
  • textura con bultitos.


Lebrel 
PERECER:
  • Tener pereza. (¡En levantarse!)

LEBREL:
  • Tela que se usa para enrollar un muerto. (¡Viva la soltura a la hora de inventar)



sábado, 10 de diciembre de 2016

CALENDARI A MIQUES


He trigat. 

Han passat deu dies de desembre (el mes deu pels romans -curiós!) i no he trobat fins ara un forat a les meves rutines de feina per presentar-vos l'apartat de desembre al CALENDARI A MIQUES. Serà perquè les beneïdes rutines em bressolen massa, i em fan somriure, i em transporten d'aquí cap allà, de la infantesa a la maduresa passant per la joventut. 
Tot està ple de desembre. 

Ja només en queden dos, gener i febrer, i podrem tancar aquesta llarga sèrie del calendari.




Desembre 2011




El capvespre té pressa.
Tot just comença la tarda
i ja arriba la nit,
i la fa fora
per ensenyorir-se,
poderosa,
de la foscor.


En un sospir
el migdia deixa de ser
per ser...
mitjanit.


L’empenta dels llevants
va esborrar les històries més velles,
i ja gastades,
escrites amb cal·ligrafia antiga
a la llera del riu;
ja veus, que capriciós,
només ho feia per escriure noves faules
per explicar a la tarda.

Són nous els meandres,
nous els girs,
nova la sorra humida
daurada de sauló.

I ara,
serà el dit del temps
qui tornarà a escriure,
pacient i curós,
amb l’empenta
del pas dels fulls del calendari.

I també qui llegirà,
dies,
setmanes,
mesos enllà,
què vàrem viure
en comunió amb el riu,
amarats d’olor de llim
una tardor que ja s’acaba.

Camino amb els ulls
traçant mecànicament
paraules noves per fixar
en la memòria del meu riu.
Però... ho deixo en imaginari passeig:
el riu no em necessita
per escriure el seu destí,
ja té les seves paraules,
la seva història,
l’aigua,
la calma i el temps.




Al matí és la rosada
qui enfosqueix cada passa.
És el seu alè
qui entela l’herba,
els arbres,
les fulles grises
que encara resten
a les, cada dia més nues,
canyes.
A la tarda,
breu tarda,
ho fan les ombres
cada dia
més agosaradament allargassades.

Els núvols prims
enteranyinen la brevetat del dia
de fred i vent;
a la tarda,
pinten amb mà destra
tot el capvespre
de taronges i grocs.

Cada volta són més a prop
l’albada i el crepuscle
si segueixen acostant-se
... em constarà reconèixer
on és el cap del dia.




Lluny,
prop del poble,
del brogit i de la llum,
els colors del Nadal ja fa dies
que voleien sobre les teulades
cercant il·lusió i fantasia.
Aquí,
arran de camí,
tot és a punt per l’arribada
de la lluïssor del glaç.
Malauradament,
amb la inèrcia d’un any
sense esma per seguir cap ritme,
podria ser que aquesta lluïssor
enguany,
es fes pregar.






Totes alhora,
al mateix temps
i amb la mateixa velocitat,
han pres una decisió:
volar.


El vent de ponent,
enfredolit,
més que glaçat,
ha començat,
sistemàtic,
a arrencar, una a una
però també a grapades,
totes les fulles, eixutes ja,
algunes arrugades,
que la tardor a punt d’enllestir
havia oblidat
però que, metòdica,
s’havia encarregat
de pansir.

El cel serè,
pigallat de grocs i grisos,
ha esdevingut, en un instant,
pelatge de felí;
i el dèbil sol d’hivern,
que fins ara amarava el paisatge,
amb tant vol de fulles
... s’ha, fins i tot, ... enterbolit.

S’han esperat gairebé un parell de mesos,
moltes, encara penjades
sense vida
de la branca més alta,
per començar un viatge
que té la fi com a retorn
a l’altra banda de la línia de l’horitzó.

On van les fulles
quan el vent les espanta?
quin és el seu destí?
Per què m’encisa el seu vol?

Totes porten escrit un missatge secret,
un somni particular,
un desig, un anhel.



Viatge?
no, és recerca.
Cada fulla busca
on comença i on acaba
la seva realitat.