FEBRER
Enllestim aquest calendari d'observació emocionada. Vaig començar un mes de març a recórrer el meu passeig amb ulls curiosos, i enllesteixo al febrer. Si puc, si l'empenta m'anima i la mandra no m'engoixa, a partir del mes de març iniciarem un altre recorregut pels meus versos. Ja sabeu, fins on arribi l'emoció.
Febrer
2012
2
De febrer.
He
sortit de matinada.
Era
fosc encara
quan,
tot just obrir la porta del carrer,
m’ha
sorprès,
bocabadat,
el
vol ingràvid d’un menut floc de neu.
Lluny
d’acovardir-me,
per
arraulir-me
una
altra volta al llit
poruc
de la fred,
la
seva petitesa
m’ha
empès,
amb
més il·lusió si era possible,
al
meu camí diari
de
convivència acostumada
amb
la meva solitud,
al
costat d’una referència:
el
meu riu.
I...
sí, he fet de testimoni,
de
notari inconscient:
la
màgia existeix,
neva!
La
meva imprudent prudència
m’ha
fet agafar el paraigües.
No
sé de què esperava protegir-me
la
consciència.
Però,
com barrejar la màgia i el silenci?
com
dibuixar en paraules
el
vol de l’aire disfressat de glaç?
com
descriure el vol uniforme
de
cada bafarada de tramuntana
enrinxolant
el color blanc?
He
caminat sense tocar el terra,
surant
a sobre del vent
sense
temps per veure
en
la penombra,
com
cada ombra
s’empolsegava,
presumida,
amb
pólvores màgiques
de
fred.
Literalment,
sense metàfores,
avui el vent i la fred
m’han regalat
un munt d’abraçades.
3
De febrer.
Torno
a sortir de matinada.
Encara
assaboria
les
imatges endreçades
de
la màgia viscuda ahir
i...
qui m’ho havia de dir!
Torna
l’aire a cridar el meu nom
a
cau d’orella,
em
torna a empènyer
pel
meu passeig
el
blanc de la matinada,
una
altra vegada
esquitxada
de glaç.
De
més grans,
com
plomalls;
de
més petits i tímids,
com
el pèl moixí
d’un
adolescent;
de
més agosarats,
més
que pelusses, borralls;
d’enormes
i apersonats,
gairebé
amb vida pròpia,
capaços
de dirigir
la
direcció de vol
i
els girs de la resta.
Avui,
sense
la protecció inútil del paraigües,
deixant-me
acaronar les galtes
per
la sorpresa incontrolable
de
les fredes moixaines,
he
tornat a fer el meu passeig.
Tot
és núvol,
tot
cotó fluix:
els
arbres i el camí,
les
ombres i les llums,
el
riu i la llera,
les
herbes glaçades i el temps.
Sí,
tot és núvol.
La
meva consciència del temps,
de
les rutines,
de
les monotonies
que
ens controlen
un
dia sí i un altre també,
per
art de màgia,
de
la màgia del vent i la fred,
esdevenen,
per un moment,
etèries,
inconsistents.
Núvol blanc de vent i fred.
Si ahir era màgia,
avui, què és?
Enyoràvem
el gel,
enyoràvem
la fred.
Les
veus impersonals,
aquelles
que ho saben tot
darrere
les cantonades,
que
comenten el present
sense
més futur que el seu passat,
deien
que la primavera
girava
el darrer revolt del seu camí,
i
... no.
Vet
aquí
com,
sense fer soroll,
gairebé
sense adonar-nos,
ha
vingut l’hivern de veres
a
glaçar-nos les paraules,
a
encendre les candeles
i
cercar-nos els peücs.
Sí,
fa fred, molta fred,
gairebé
esdevenen insensibles
els
dits i les hores,
l’ànim
i els dies,
la
memòria i les emocions.
Un
dia ens envolten bafarades,
i
un altre ens envolta ... l’alè.
Aire
gèlid de tramuntana
capaç,
poderós,
de
gelar el vol dels ocells.
Giro
el darrer full del meu calendari,
tanco
el cercle al costat del meu riu.
No,
no és mentida,
ni
xanxa:
ha
passat,
veloç
i indiscret,
pel
nostre costat,
i
gairebé de puntetes,
tot
un any.
Després
de recorre’l
mes
a mes,
d’escriure’l
i
descriure’l
emoció
a emoció,
continu,
impenitent,
el
meu passeig solitari
mastegant,
en silenci íntim,
les
paraules,
les
passions, els plaers
i
els goigs
que
em regala, dia a dia,
el
meu paisatge.
La
visió del meu espai
darrere
el meu vidre
és,
només un caprici,
a
mi em pertany.
Viure-la,
és una opció
que
està a totes les mans
i
darrere tots els colors dels vidres.
