FIBRACOLOR, poema I

Els poetes desconeguts, aquells que endrecem els nostres poemes en llibretes antigues, segurs que ningú llegirà mai allò que escrius, sabem de l’oportunitat que qualsevol concurs t’obre de poder publicar els teus versos. Afortunadament jo he pogut ensenyar-vos molts anys els meus poemes gràcies al concurs de Sant Jordi de Tordera amb la publicació de les obres guanyadores al llibret “ESGUARDS”.

La convocatòria del 2010 no vaig rebre cap premi, per la qual cosa, els poemes varen esser condemnats, com molts d’altres, al silenci. Us parlo d’un conjunt de nou poemes inspirats en la desaparició de l’empresa FIBRACOLOR (fet que suposo per molts ja gairebé oblidat). Gràcies al meu bloc ara us els faré arribar doncs en posaré un per setmana. Tots es varen reunir sota l’epígraf de: FIBRADOLOR i recorren l’espai i el temps des de l’antiga absència, quan el riu era riu i prou, a la presència, la vida, els canvis i la seva gent, fins a la desaparició final.

I

Mandreja el riu,

pla enllà,

resseguint en verd

les traces del dibuix

del meu paisatge.

Els joncs, dansaires del vent,

recullen els seus aromes 

(vímets, esbarzers,

oms, pollancres i verns)

i, en primaveres ploroses

o malenconioses

tardors,

esventen arreu,

com ho han fet sempre,

lluïssors de natura verge

i familiar.

No cal fer memòria,

ningú es pregunta

des de quan és allà,

vigilant,

subratllant el perfil del meu poble

en lletres de plata humida.

Ara gira, pacient,

besant una riba,

ara, just abans del petó màgic,

torna a girar,

peresós;

com allunyar-se de la muntanya

sense recança?

És per això que arrossega,

en abraçada perenne,

el reflex del Montnegre

pintat pels capvespres

d’eterns tons de blau.

LLETRES DE SORRA

Quan escric a la sorra
i la teva aigua pren la forma
de les meves lletres,
sé que em llegeixes.
T'emportes els noms
i no deixes resposta
però, a cau d'orella,
per tu i per mi,
em dones rèplica
a la meva conversa.

A la tensió proposes quietud,
a la tristesa, força;
a l'angoixa, ritme,
i a la ignorància, experiència.

Puc escriure a la sorra
noms que l'aigua s'emporta.
Sé que algú ho llegeix,
sé que tu, mar, guardes, entre les teves ones,
els meus preuats secrets.

ESTIU DE GENT ENTRE TOVALLOLES

Parcel·len la teva platja
coloraines, olis i gent.

Miro a dreta i esquerra 
i... estic sol amb tu.

Uns es torren pacientment,
girant sobre el seu eix
per no deixar mostra de què eren.
Altres, protegits per ombrel·les de colors,
desfullen, plana a plana,
el seu avorriment.

Malgrat els sons,
estic sol amb tu.

Emissores amb músiques estrangeres
marquen el ritme de la platja.

El meu únic ritme és el teu,
el de les teves onades,
per això, malgrat tot, 
estic sol amb tu.

A CAU D'ORELLA

Penso en blanc
i la teva paraula m'acompanya
de la mà, a poc a poc,
en viatge llarg de passes recargolades;
en recorregut sense més possible destí
que la pau.

Aïllo de tots el sons,
dos:
l'aire al meu rostre,
jugant amb els meus cabells;
i la teva veu, familiar, acostumada,
àncora del meu pensament en blanc.

INDITEX: A CINCO METROS DE UN MONSTRUO

EL AYUNTAMIENTO DE TORDERA: ¿IMPOTENCIA O SILENCIO CÓMPLICE?

Hasta hace un año, nuestra casa y nuestra vida estaban sumergidas en el silencio y regadas por nuestro esfuerzo, nuestro trabajo y mucha lucha. Hace un año vino para quedarse un monstruo: INDITEX.

En el espacio que durante 50 años había ocupado FIBRACOLOR, una empresa textil con mucha menos fortuna, el verano pasado se empezó a engendrar un macrocomplejo que según la autoridad (municipal, autonómica y… galáctica) venía a ser la solución total a todos los problemas.

Bajo la excusa de trabajo, inversión y vida, empezó a levantarse entre los escombros el símbolo de un imperio: hormigón, cristal, metal y ruido, mucho ruido. ¿Las normas sobre medidas, distancias y alturas; los horarios de trabajo, el ruido y los perjuicios? Se las pasa por el forro porque el dinero es poder. ¿Los vecinos? Pobres desgraciados, hormigas en el lomo de un elefante. ¿El Ayuntamiento de Tordera? Juguete roto en la palma de la mano del dinero; barco de papel entre las olas de la especulación.

A cinco metros de la normalidad, tres turnos construyen, sin importarles la pausa y la vida, naves y naves por las que pasear la soberbia. La autoridad se doblega, silencia los lamentos y calla a golpes de indiferencia la queja inútil del desespero de los vecinos. Ahora ya no hay remedio: el poder está en las marcas que pasea INDITEX, desde aquí, a todo el mundo.

Llevamos un año torturados por la indiferencia (si no  desprecio) del grupo INDITEX y el silencio cómplice de nuestro Ayuntamiento. INDITEX está acabando en Tordera un parque logístico a cinco metros de nuestras casas. Las máquinas a medianoche, las radiales y los taladros a las dos de la mañana, el polvo durante todo el día, semana a semana y mes a mes, trabajando sin pausa día y noche al ritmo de tres turnos (incluidos días de fiesta), y nosotros a cinco metros; así llevamos más de un año. Nuestro Ayuntamiento tenía que protegernos, velar por nosotros, cuidar del descanso de sus ciudadanos, pero ha hecho oídos sordos a nuestros lamentos: al ruido, indiferencia; al polvo, el silencio; a nuestra desesperación, mentiras bajo irónicas sonrisas.

Para unos, los poderosos, INDITEX; para otros, los teóricamente cercanos, nuestro Ayuntamiento de Tordera: ¿Dónde está el respeto a la dignidad de las personas?

Así, … claro que se puede ser una de las personas más ricas del mundo. Pero, ¿rico en respeto y educación? ¡No! ¡Eso no se compra con dinero!