Una empenta i ja hi som: novembre ens ve a veure disfressat de penellet, de moniato, o de castanya. Per més que molts s'entossudeixin, aquí, a casa nostra, mai ens hem disfressat de Halloween.
I són... pesats!!
Tot i això, si tant els agrada el halloween dels nassos, els animo a cercar un substitut a "truco a trato" en català, amb una mica de gràcia.
Aquí us deixo el poema del mes de novembre, i ja en queden menys.
Novembre
2011
Comença
el mes rutinari,
amb
aquesta impenitent calor
arrossegada
des del mes d’agost.
Durant
el mes de juliol la tardor ens va sorprendre
darrere
les cantonades,
i
ara, és juliol qui repeteix el seu temps i el seu espai,
insistent,
a cada mes.
Tots
Sants no torra castanyes,
cerca
el sol a la sorra de les platges.
Això
sí, al capvespre,
quan
la llum se’n va a dormir,
la
rosada esdevé boira
i,
com una lleugera capa,
cobreix
tots els racons de llàgrimes fredes.
Finalment,
vençuda pel calendari,
afluixa
i, si bé tímidament prova de tornar-hi,
la
calor ja no entra per les finestres
del
rodolar del temps amb la mateixa empenta:
la
tardor s’ha instal·lat, definitivament,
i...
ja era hora.
Com
feia molt temps,
els
llevants esdevenen un de sol,
llarg
i intens,
potent,
constant
i perenne,
un
dia i un altre
per
comptar, gairebé,
un
parell de setmanes.
Dies
més lleuger,
ploraner
i tímid,
que
s’atura un grapat d’hores per agafar aire
i
tornar, cap al tard, amb la mateixa dolçor
que
ho havia fet fins aleshores.
Altres
jornades el plor és intens,
desconsolat,
de
rebequeria inabastable que no troba fre
quan
cau la tarda,
i
s’estira nit enllà, molt més enllà
de
la matinada.
Arraulit
entre els llençols
somnio
amb els bassals al meu camí,
i
compto de memòria
quans
miralls m’ofereix el temps
per
esbocinar
amb
el ritme enèrgic de les meves passes.
Imagino
la dansa eterna
de
les fulles,
voleiant
impenitents i enrinxolades,
provant
de no tocar terra,
coquetes,
no fos que el fang
emmascarés
els vermells i els grocs
que
el calendari li ha pintat
a
les galtes.
Si
bé el riu, el mes passat,
ja
havia acaronat
alhora
les dues ribes,
ara
l’empenta va molt més enllà:
no
és carícia,
ni
moixaina,
és
força, és energia,
és
braó.
L’ímpetu
de l’aigua arrossega
les
marques del temps a la llera:
s’enduu
les canyes,
s’enduu
les herbes,
s’enduu
les petites pollancres
que
provaven de fer-hi llar,
i
algun que altre vern
jove
despistat, confós de riba,
de
temps
...
i de destí.
Cada remolí porta una queixa
amarga i antiga,
endreçada feia temps
i apresa al dictat de la natura
esgotada de lluita.
L’home?
què
fa l’home
davant
la força d’unes onades
desbocades,
cercant cegues
l’abraçada
confortable de la mar?
Admirar,
respectar,
aprendre.
Tot
l’aire del meu camí,
confós
els darrers mesos
per
les herbes,
per
les flors,
la
pols
i
el vent calent,
esdevé
especialment...
fang:
a
les basses,
a
les canyes
i
al terra;
però,
sobretot, inconfusible,
voleiant
impenitent;
eteri,
invisible,
omplint-t’ho
tot
...d’una
intensa olor de llim.
Quan
la calma torna a escriure
el
pas dels dies amb tot de petges
al
fang del camí,
ja
és la fred al matí
qui
emboira les primeres hores,
dilueix
els colors de la matinada
per
confondre l’horitzó
quan
emmiralla
els
grocs i els blaus de l’albada
a
cada un dels meandres.
Encara
no s’ha desvetllat la primera llum
i
ja admiro les formes,
els colors
i
la força
d’una
nova jornada.
Serà tan perfecte el meu dia?
Estaré jo a l’alçada?
