POEMA VI, (a la meva llibreta)

Passejàvem pel costat de la Catedral de Saint Maló quan sentirem una música especial que sortia del seu interior. Vàrem entrar i ens n'adonàrem que feien un assaig d'un concert de música clàssica. Ens vàrem asseure en silenci i ningú ens va dir res. Aleshores, tota la música va ser per nosaltres. Jo, com no, després d'una estona d'emoció continguda, vaig acabar agafant ... la meva llibreta.

Les emocions han pres forma:

tota la llum de l'estiu 

passa pels vitralls de la Catedral

de Saint Maló.

No hi ha una nota lliure,

totes les vull perquè sento,

i vull continuar sentint,

com trontolla a dins meu la música,

la força, sovint la mel;

l'esperit de qui, un dia,

sota aquestes voltes pètries, 

va pensar en donar vida 

als seus sentiments.

POEMA V, (A la meva llibreta)

(Vespre d'estiu a la Bretanya francesa)



La música de les paraules
(en ressò de vespre incipient)
posa ritme a les hores
que passen suau,
lentament,
empeses només
per la pressa transparent
de les vacances.

POEMA IV, (A la meva llibreta)

GRANVILLE
(Fent un cafè en una terrassa de la ciutat de Granville)

He vist com un crit de gavines
posava marc a les postals
del meu estiu.

El sol riu esplèndid
mentre voleia el meu cabell
amb aires atlàntics.

I jo recordo,
envoltat dels meus,
moments que atura el temps
per deixar-me'ls veure
... i viure.

POEMA III, (A la meva llibreta)

(moments màgics de colònies)

"Demana un desig..."




De sobte tot el silenci del món
segella boques impossibles,
i les paraules esdevenen transparents al so.





Els ulls es serren ben estrets,
cercant al seu darrere
fantasia en majúscules.




Perquè, sí, m'ho han dit,
i ho tornen a repetir:

"Demana un desig..."

ERNEST LLUCH, ja dotze anys

El 21 de novembre de l’any 2000, quan em sorprenia la notícia de la mort de l’Ernest Lluch, la ràbia em va fer seure a escriure. Va sortir un poema que gairebé ni vaig repassar i el vaig endreçar a la carpeta dels impulsos per deixar-lo dormir. Ara, quan es compleixen dotze anys d’aquella mort, he anat a la carpeta on endreço els somnis i l’he rescatat del meu oblit. Aquests és, doncs, aquell poema envellit a la foscor de la meva carpeta.

HAN MORT L’ERNEST LLUCH

Novembre de tardor plena,

que confon les meves llàgrimes

amb fulles viatgeres.

D’un bosc d’arbres experts,

de colors diferents

però capaços, junts, de compartir vivències

avui, una mà indecent i cega,

n’ha tallat un,

aquell que més ombra feia.

Quan el vent bellugava ses branques

i una fulla queia,

era un concepte en el vent

pintant raons de convivència.

Però, ara, tot l’arbre és a terra.

Ja no voleiaran més les idees.

Creuen els assassins

que enterren una creença

quan, el que fan és donar ressò,

donar veu a la terra

que parla de convivència,

de paraules estretes,

de mots encreuats

entre unes i d’altres penses.

Només de caure,

al clot que hi deixa a terra,

milers de plançons aixequen

ben amunt els seus caps.

Desitgen aire, espai,

volen arribar a les estrelles,

i amb elles, ben fort,

repetir totes els propòsits

que l’arbre expert,

per mà bruta mort en novembre,

els ensenyà quan, encara,

era ben ferm a terra.

Poema II

(Segueixo de colònies)

Han deixat les paraules
de fer-me pessigolles,
ja no hi són.
I per més que crido,
no hi ha cap so
que esborri un silenci etern 
de color verd,
on la mainada enfonsa les mans
cercant altres colors pels somriures;


que cridin que sí,
que és cert,
que tot el que els passa és de veres,
que l'aire n'està ple,
que no cal cercar a les fondàries
allò que tenen a les mans
si el cor és ... obert.