Passa de pressa, el temps s'afanya i ens deixa enrere. Just passant els fulls amb un cop de parpelles, un mes més, i ja la tardor escurça les hores i les pinta de vermell, tal com ho fan les fulles dels arbres que m'acompanyen, cada dia, en el meu passeig.
Octubre
2011
Minva
del tot.
Passa
la lluna de puntetes,
sense
fer soroll i escurant la llum,
i
és en la darrera de la seves mirades
que
s’enduu de la mà
un
nen amb rebequeria;
un
rebel mes de setembre
que
no ha deixat més que pols, calor i mosques,
quan
anhelàvem
pluja
i fresca: tardor.
Però
quan suposàvem garantit
amb
el tombar del full al calendari
el
color de les magranes, les tardes de castanyes
i
un febril fregar de mans a la vora del foc,
la
monotonia d’una calor incomprensible
s’instal·la
eterna, avorrida i enganxosa,
una
setmana darrere una altra,
al
nostre costat.
El
camí és fotografia,
es
passa immòbil davant els meus ulls
un
dia sí i un altre també:
la
mateixa pols,
els
mateixos grocs i ocres als marges del camí.
Fins
i tot la poesia esdevé perenne,
de
ritme cansat i feixuc.
Mirem el cel i...
ni un núvol.
Mirem l’horitzó i...
ni un bri de vent.
Mirem el riu ...
i tota la tristor s’amaga
rere uns canyissars de cendra.
De
sobte la màgia de les tempestes
s’albira
camí del mar.
Llampecs
i tronades,
i
núvols tenyits de gris
retallen
castells eteris
darrere
el turó de Sant Joan.
Ara
un cruixir,
ara
un espetec,
ara
un sotrac que remou les entranyes
alhora
que dibuixa un somriure complaent:
sí, ja són aquí.
No tenen res de puntuals,
ni de formals,
ni tant sols de complidors.
I que en fa de dies que els esperem!
Però al cap i a la fi...
ja són aquí,
ja han arribat...
els llevants!
Després
d’un primer dia de rauxa:
núvols,
aigua, llamps i trons,
vent
i empenta,
el
paisatge ja desdibuixa la monotonia
per
començar a pintar la tardor
amb
els colors de sempre.
Voleien
les primeres fulles,
despullen
els arbres les seves branques més altes,
les
oblidades pel temps,
aquelles
que per allunyades esdevenen
gairebé
transparents.
Fulles
petites, les de les acàcies,
més
grans i retallades,
de
plàtan i d’arç,
arrodonides,
punxegudes,
allargassades,
lobulades,
daurades
i marrons:
salzes,
pollancres,
albers,
freixes,
verns
i ...oms
A
poc a poc,
desordenadament,
una
rere l’altra i totes alhora,
dibuixen,
empeses
pel vent de llevant,
espirals
i escales,
tirabuixons
guarnits
i
tristes onades,
esquitxos
de color:
la
tardor es sembra a eixam
arreu
del meu camí.
Una
setmana després,
quan
s’apura el mes d’octubre
i
ja s’ensumen panellets i moniatos
pels
rebosts de la contrada,
la
calor ja és record:
El
verd lluent i tendre
torna
a pintar els marges
del
meu camí,
i
el riu ha estovat els fangs ressecs
amb
les primeres avingudes,
i
ja se sent capaç
de
petonejar, alhora,
una
i l’altra riba.
Es
torna a tancar el cercle,
una
altra estació compleix el seu destí.
Omplo
els pulmons amb la fresca del matí
i,
arraulit,
repasso
amb la memòria
els
darrers mesos de calor incòmoda.
Cada dia més fred,
cada dia menys llum,
cada tarda una finestra
oberta al nord
per on entra la tramuntana
i , amb un somriure conegut,
em fa plorar.
Sí, m’agrada el fred
i... sí, és veritat,
l’enyorava.
