Un poema de l'any 2000 (com passa el temps), com d'altres, no és més que una reflexió en veu alta sobre el món que ens ha tocat viure on, vulguis o no vulguis, sempre se'ns demana un posicionament. Per què no fer de la nostra opinió, diferent i original, una de les alternatives?
QUE
ELS EXTREMS ES TOQUIN:
Direccions
oposades per un mateix món
que
gira, amb ritme de segles,
confonent-se
amb l’albada
del
primer cop de volta.
Natura,
mare
entre
els seus fills.
Aquells
que, exageradament,
i
en món d’ecologismes fàcils,
que
només apliquen als altres,
envolten
amb cotó fluix
moments
de desenvolupament i canvi,
a
l’altra riba, a l’altra balançó,
industrials
i especuladors
que
de menuts perderen els escrúpols
entre
jocs de química i màgia.
L’antonímia
de la vida i la mort
endreça
en un i altre pol
cada
una de les tasques, de les idees,
dels
enginys de l’home.
S’arrosseguen
per les ones
immigrants
que barregen, als seus ulls,
il·lusió
i por.
Envoltem
les ciutats d’altres ciutats
i,
pels carrer nous,
escollim
noms propers:
carrer
de l’Angoixa,
passeig
de l’Atur,
avinguda
de la Malaltia i la Fam.
Convidem
a sopar a casa,
perquè
ens entren per la televisió,
epidèmies
en altres cossos,
guerres
en altres cases,
morts
en altres països
que
faran amb nosaltres sobretaula.
Els
immigrants, les ciutats inventades
i
els convidats a la nostra taula
els
posem a un pol;
a
l’altre...
rebaixes,
consum a impulsos,
nadals
de solidaritat falsa,
farcits
comptes bancaris, plans de pensions,
la
borsa, executius planxats
i
tota una rastellera de trampes.
Calaix
de dalt,
calaix
de baix.
¿Per
què he de desar allò que penso
en
l’un o en l’altre?
Vull,
necessito un calaix del mig!
Si
no hi és, si no el trobo,
portaré
sempre allò que penso
...
dins les butxaques.