MALENDREÇOS, poema 15

Un poema de l'any 2000 (com passa el temps), com d'altres, no és més que una reflexió en veu alta sobre el món que ens ha tocat viure on, vulguis o no vulguis, sempre se'ns demana un posicionament. Per què no fer de la nostra opinió, diferent i original, una de les alternatives?

QUE ELS EXTREMS ES TOQUIN:

Direccions oposades per un mateix món

que gira, amb ritme de segles,

confonent-se amb l’albada

del primer cop de volta.

 

Natura, mare

entre els seus fills.

Aquells que, exageradament,

i en món d’ecologismes fàcils,

que només apliquen als altres,

envolten amb cotó fluix

moments de desenvolupament i canvi,

a l’altra riba, a l’altra balançó,

industrials i especuladors

que de menuts perderen els escrúpols

entre jocs de química i màgia.

L’antonímia de la vida i la mort

endreça en un i altre pol

cada una de les tasques, de les idees,

dels enginys de l’home.

S’arrosseguen per les ones

immigrants que barregen, als seus ulls,

il·lusió i por.

Envoltem les ciutats d’altres ciutats

i, pels carrer nous,

escollim noms propers:

carrer de l’Angoixa,

passeig de l’Atur,

avinguda de la Malaltia i la Fam.

Convidem a sopar a casa,

perquè ens entren per la televisió,

epidèmies en altres cossos,

guerres en altres cases,

morts en altres països

que faran amb nosaltres sobretaula.

Els immigrants, les ciutats inventades

i els convidats a la nostra taula

els posem a un pol;

a l’altre...

rebaixes, consum a impulsos,

nadals de solidaritat falsa,

farcits comptes bancaris, plans de pensions,

la borsa, executius planxats

i tota una rastellera de trampes.

Calaix de dalt,

calaix de baix.

¿Per què he de desar allò que penso

en l’un o en l’altre?

Vull, necessito un calaix del mig!

Si no hi és, si no el trobo,

portaré sempre allò que penso

... dins les butxaques.