Abril 2011
Trepitja el mes d’abril
el final de la seva primera quinzena,
i l’aire ha endreçat la fredor
per esdevenir, solament...
fresca.
L’herba
grisa, recargolada,
mandrosa
i atemorida pel glaç,
ha
esdevingut (per la màgia del calendari)
selva
de flors i tiges tendres,
vinclades
per l’aire
gairebé
a punt de cruixir.
Les
canyes han abandonat d’una vegada
el
seu abric impenitentment gris, i ara,
emmirallant-se
als tolls de l’aigua,
ja
és verd el seu vestit nou de primavera.
Fa
dies que els tímids brots de tots els arbres de ribera
es
deixaren anar, lliures, sense por a la tornada
del
fred més rigorós:
Freixes
aïllats,
oms
escadussers,
pollancres
abundosos o verns,
molts
i joves verns;
els
àlbers, tan flexibles,
exposen
les capçades al vent
i,
ara sí i ara també,
acaronen
l’aigua posant a prova
en
etern vaivé,
la
resistència de les branques
ja
vestides de tímid fullatge.
Però,
per aquest tram de riu més familiar,
per
aquest particular meandre ample i profund,
als
peus del pont etern,
és
l’atzar qui escull l’arbre
que
m’acompanyi, un dia i un altre:
és
la calma secular de les acàcies.
No
cal cantar l’ombra dels plàtans,
ni
la carícia tendre dels salzes llegint amb les fulles
la
veu intemporal de l’aigua;
són
els penjolls blancs de les flors de les acàcies
les
que cada matí escampen,
abans
jo no arribi,
el
seu perfum pel camí.
A
poc a poc, a més del seu perfum,
em
saluden amb el vol dels seus pètals
dubitatius
en la caiguda,
com
cercant insegurs un punt exacte
per
descansar de tant d’aire;
i
jo, en el silenci íntim de la meva cercada soledat,
em
sento honrat per l’esforç,
com
un heroi romà entrant a la ciutat mil·lenària
després
de vessar la sang per la glòria de l’Imperi.
Varen començar desordenadament
ara una, demà potser la mateixa
i una més,
l’endemà, un bon grapat.
Sí, ara és segur,
la primavera domina,
ja són aquí les enyorades orenetes.
Falciots
de vol rasant,
orenetes
de panxa blanca jugant amb l’aire
per
dominar-lo i ensenyorir-se
del
gir.
Tombarelles
impossibles perseguint espurnes
maniobrant
entre els joncs.
Les
d’ahir, hi són avui,
i...
també hi seran demà
per
fer memòria amb la nostra memòria
sense
permetre ser només... record.
Avui, Sant Jordi de lletres vermelles,
he vist les primeres
... roselles.
De
tija delicada i subtil,
gairebé
només mirar-les podrien cruixir
sota
un moviment suau de parpelles.
L’aire
les fa ballar
transmutant
totes les flors de la ribera
en
un caleidoscopi inabastable
de
vermells, grocs, violetes, blaus
i...
sí, ... verds, molts verds.
No hay comentarios:
Publicar un comentario