Que en fa de dies que no compartia amb vosaltres un poema nou! La veritat és que aquesta sèrie de "A l'ànima filferro trenat" m'engoixa, i no em decideixo a deixar-la anar. Ara, per exemple, salto del V al VII, com si oblidant el VI el fes menys cruel.
VII
Un munt de traces,
atapeïdes d’empremtes
i en la mateixa direcció,
esdevenen paraules
on llegir…
la força de la por.
Capítols creuats
repetint el mateix argument:
témer, fugir, cercar,
… perdre’s,
… plorar.
S’arrosseguen els peus,
i les paraules,
i la voluntat fent pastetes
a cada volta de camí.
Hi ha petges de sabates grans,
i de petites,
i d’humils,
i d’orgulloses,
i d’elegants,
i de taló.
Totes escriuran,
amb tremolosa cal·ligrafia,
un missatge incomprès,
subratllat,
a força d’insistir-hi,
al fang més brut:
l’oblit!
En direcció contrària,
botes militars,
de funcionaris ineptes
o policies matussers.
Obediència cega:
comissaris imprudents,
inspectors maldestres,
diplomàtics indiscrets.
Tots,
conjuntats en una sola veu:
la MENTIDA.
No hay comentarios:
Publicar un comentario