Cinquè poema de la sèrie. Un grapat de preguntes retòriques per respondre des de les entranyes; tot i això, continuem mirant amb distància, com si d'una pel·lícula es tractés.
V
hi
ha qui l’ha oblidada;
hi
ha qui no n’ha tingut mai,
la
resta… si alguna en tenia,
l’ha
perdut!
Però,
quina fe?
¿És
pot tenir fe
en
un déu que juga a guerres
amb
el jovent,
i
empra el taulell de la innocència
per
llençar el dau?
En
l’home?
¿Qui,
sense mirar banderes,
no
trontolla per dins,
ferit
d’angoixa,
quan
piquen a la porta
la
nuesa i la por?
No
n’hi ha fe,
com
no n’hi ha excuses!
Girem la cara
i mirem cap a un altre
costat,
i no per oferir
l’altra galta,
no,
sinó per no veure qui
plora.
Bona nit Quim , he llegit el teu poema m’ha mogut per dintre…
ResponderEliminarGràcies per tornar i compartir. Abraçades grans.