FRASE CÉLEBRE (del 2 al 9 de abril)

“Lo bueno del desierto es que en algún lugar se esconde un pozo.”

Antoine de Saint-Exupéry

CALENDARI A MIQUES

Tal com us havia dit, durant aquest any 2016 us ensenyaré el poemari "Calendari a miques". És ora doncs d'ensenyar el mes d'

Abril 2011

---

Trepitja el mes d’abril

el final de la seva primera quinzena,

i l’aire ha endreçat la fredor

per esdevenir, solament...

fresca.

L’herba grisa, recargolada,

mandrosa i atemorida pel glaç,

ha esdevingut (per la màgia del calendari)

selva de flors i tiges tendres,

vinclades per l’aire

gairebé a punt de cruixir.

Les canyes han abandonat d’una vegada

el seu abric impenitentment gris, i ara,

emmirallant-se als tolls de l’aigua,

ja és verd el seu vestit nou de primavera.

Fa dies que els tímids brots de tots els arbres de ribera

es deixaren anar, lliures, sense por a la tornada

del fred més rigorós:

Freixes aïllats,

oms escadussers,

pollancres abundosos o verns,

molts i joves verns;

els àlbers, tan flexibles,

exposen les capçades al vent

i, ara sí i ara també,

acaronen l’aigua posant a prova

en etern vaivé,

la resistència de les branques

ja vestides de tímid fullatge.

Però, per aquest tram de riu més familiar,

per aquest particular meandre ample i profund,

als peus del pont etern,

és l’atzar qui escull l’arbre

que m’acompanyi, un dia i un altre:

és la calma secular de les acàcies.

No cal cantar l’ombra dels plàtans,

ni la carícia tendre dels salzes llegint amb les fulles

la veu intemporal de l’aigua;

són els penjolls blancs de les flors de les acàcies

les que cada matí escampen,

abans jo no arribi,

el seu perfum pel camí.

A poc a poc, a més del seu perfum,

em saluden amb el vol dels seus pètals

dubitatius en la caiguda,

com cercant insegurs un punt exacte

per descansar de tant d’aire;

i jo, en el silenci íntim de la meva cercada soledat,

em sento honrat per l’esforç,

com un heroi romà entrant a la ciutat mil·lenària

després de vessar la sang per la glòria de l’Imperi.

Varen començar desordenadament

ara una, demà potser la mateixa

i una més,

l’endemà, un bon grapat.

Sí, ara és segur,

la primavera domina,

ja són aquí les enyorades orenetes.

Falciots de vol rasant,

orenetes de panxa blanca jugant amb l’aire

per dominar-lo i ensenyorir-se

del gir.

Tombarelles impossibles perseguint espurnes

maniobrant entre els joncs.

Les d’ahir, hi són avui,

i... també hi seran demà

per fer memòria amb la nostra memòria

sense permetre ser només... record.

Avui, Sant Jordi de lletres vermelles,

he vist les primeres

... roselles.

De tija delicada i subtil,

gairebé només mirar-les podrien cruixir

sota un moviment suau de parpelles.

L’aire les fa ballar

transmutant totes les flors de la ribera

en un caleidoscopi inabastable

de vermells, grocs, violetes, blaus

i... sí, ... verds, molts verds.

UN VIATGE A LES GOLFES

El proper divendres 15 d'abril presentaré la meva nova novel·la infantil / juvenil: "Un viatge a les golfes". Una historia d'aficions compartides entre un avi i la seva neta amb els llibres com a element comú. De moment us puc ensenyar la portada del llibre.

FRASE CÉLEBRE (Del 13 al 20 de marzo)

 

"La tristeza es la cuna de inspiración de todo escritor."

Agatha Christie

CALENDARI A MIQUES

VERSOS AMB EXCUSA:

Insistent, constant i metòdic, cada dia camino a la mateixa hora, el mateix temps i pel mateix camí. Molts dies les passes són insensibles, acostumades, familiars; esdevenen parèntesi màgic on encabir els meus somnis. Però sovint, molt sovint, cada ombra, cada petja a la pols o cada sot del camí em guarda la sorpresa d’una imatge nova i diferent, sempre lligada al pas incansable dels fulls del calendari pel meu paisatge.

Després de ser testimoni en silenci d’aquest tossut pas del temps, el mes de març de 2011 vaig decidir descriure el calendari del meu poble en les imatges que la natura i el meu riu m’anaven dibuixant un dia rere un altre. El mes de març de 2012 vaig enllestir aquest recorregut temporal per tots els mesos de l’any. 

---

Març 2011

---

Ja és primavera al meu passeig.

El riu es desvetlla:

gira i gira

de dreta a esquerra

i, divertit,

fent ziga-zagues,

besa,

poruc i tímid,

el fang de les dues ribes.

Surt el sol darrera el veí turó de Sant Joan,

i el primer groc d’un fredolic final de març

em recull l’ànima a prop del meu balcó de costums.

És cert que el meu horitzó fa temps que no és net,

que l’encreuen pentagrames

on l’aire penja apassionades simfonies;

fins i tot, insistint-hi a desdibuixar-lo,

fa poc que el subratllaren

de formigó;

però... és el meu horitzó.

Com canviar-ho i... per què?

De fet, he vist els plomalls dels núvols més matiners

prendre’s de les torres de metall

per esfilagarsar-se, inconscients;

he vist el reflex de la rosada traçant-hi línies de llum

per marcar la plana de paral·leles incandescents;

fins i tot, he vist els colors difuminats recolzant-hi els tons

seguint els seus camins per esventar matisos.

L’últim llevant,

violent,

tossut i pesat,

plora que plora,

va pentinar les canyes rebels

a contrapèl,

i hi va penjar,

murri,

només per riure-se’n,

lleugeres brosses arrancades al marge

del darrer revolt.

La llera n’és plena

i les ombres de l’albada,

acostumades a lluir

només per mi,

em recorden arcs tibats

a punt per disparar

fletxes de memòria.

Comencen a vestir-se de blanc

les branques dels aranyoners

anunciant l’esforç de la natura per reviure,

un març darrere l’altre,

fruits de força entre les espines i el fred:

branquillons d’escuma.

Al costat dels canyars, pollancres tendres i flexibles

encara vestits amb el gris de l’hivern,

comparteixen l’espai ajaguts sobre la llera.

De les seves subtils branques

encara trigarà un mes a puntejar el color verd.

Les acàcies continuen entristides pel fred.

És aviat per penjar el somriure de les seves flors en cascada

fins a la branca veïna,

però ja miren les primeres llums

amb anhel contingut.

No trigaran massa

a regalar-nos un somrís.

L’aire és net, pintat de silenci,

és pur, gairebé cruixent;

és ... meu, soledat compartida

amb l’albada

i amb el sol ixent.

VELL, PROP L'OBLIT Teatre de quart d'ESO

Sí, estem satisfets. Hem enllestit un projecte de molts mesos, i exitosament.

El passat divendres 5 de febrer, els alumnes de quart d'ESO varen posar en escena l'obra de teatre VELL, PROP L'OBLIT. La primera sessió va superar els 100 espectadors, i la segona, els 200!

Els comentaris que hem rebut han estat molt satisfactoris, i són moltes les felicitacions.

Sí, ens sentim satisfets perquè creiem que hem fet una bona feina. A tots aquells que vàreu assistir, moltes gràcies.

Com autor, agraeixo als alumnes de quart l'esforç per donar vida a allò que, fa un parell d'anys, només era una idea. Malauradament tot va molt de pressa i, allò que només era una idea, ja ... només és un record.