He trigat.
Han passat deu dies de desembre (el mes deu pels romans -curiós!) i no he trobat fins ara un forat a les meves rutines de feina per presentar-vos l'apartat de desembre al CALENDARI A MIQUES. Serà perquè les beneïdes rutines em bressolen massa, i em fan somriure, i em transporten d'aquí cap allà, de la infantesa a la maduresa passant per la joventut.
Tot està ple de desembre.
Ja només en queden dos, gener i febrer, i podrem tancar aquesta llarga sèrie del calendari.
Desembre
2011
El
capvespre té pressa.
Tot
just comença la tarda
i
ja arriba la nit,
i
la fa fora
per
ensenyorir-se,
poderosa,
de
la foscor.
En un sospir
el migdia deixa de ser
per ser...
mitjanit.
L’empenta
dels llevants
va
esborrar les històries més velles,
i
ja gastades,
escrites
amb cal·ligrafia antiga
a
la llera del riu;
ja
veus, que capriciós,
només
ho feia per escriure noves faules
per
explicar a la tarda.
Són
nous els meandres,
nous
els girs,
nova
la sorra humida
daurada
de sauló.
I
ara,
serà
el dit del temps
qui
tornarà a escriure,
pacient
i curós,
amb
l’empenta
del
pas dels fulls del calendari.
I
també qui llegirà,
dies,
setmanes,
mesos
enllà,
què
vàrem viure
en
comunió amb el riu,
amarats
d’olor de llim
una
tardor que ja s’acaba.
Camino
amb els ulls
traçant
mecànicament
paraules
noves per fixar
en
la memòria del meu riu.
Però...
ho deixo en imaginari passeig:
el
riu no em necessita
per
escriure el seu destí,
ja
té les seves paraules,
la
seva història,
l’aigua,
la
calma i el temps.
Al
matí és la rosada
qui
enfosqueix cada passa.
És
el seu alè
qui
entela l’herba,
els
arbres,
les
fulles grises
que
encara resten
a
les, cada dia més nues,
canyes.
A
la tarda,
breu
tarda,
ho
fan les ombres
cada
dia
més
agosaradament allargassades.
Els
núvols prims
enteranyinen
la brevetat del dia
de
fred i vent;
a
la tarda,
pinten
amb mà destra
tot
el capvespre
de
taronges i grocs.
Cada
volta són més a prop
l’albada
i el crepuscle
si
segueixen acostant-se
...
em constarà reconèixer
on
és el cap del dia.
Lluny,
prop
del poble,
del
brogit i de la llum,
els
colors del Nadal ja fa dies
que
voleien sobre les teulades
cercant
il·lusió i fantasia.
Aquí,
arran
de camí,
tot
és a punt per l’arribada
de
la lluïssor del glaç.
Malauradament,
amb
la inèrcia d’un any
sense
esma per seguir cap ritme,
podria
ser que aquesta lluïssor
enguany,
es
fes pregar.
Totes alhora,
al mateix temps
i amb la mateixa velocitat,
han pres una decisió:
volar.
El
vent de ponent,
enfredolit,
més
que glaçat,
ha
començat,
sistemàtic,
a
arrencar, una a una
però
també a grapades,
totes
les fulles, eixutes ja,
algunes
arrugades,
que
la tardor a punt d’enllestir
havia
oblidat
però
que, metòdica,
s’havia
encarregat
de
pansir.
El
cel serè,
pigallat
de grocs i grisos,
ha
esdevingut, en un instant,
pelatge
de felí;
i
el dèbil sol d’hivern,
que
fins ara amarava el paisatge,
amb
tant vol de fulles
...
s’ha, fins i tot, ... enterbolit.
S’han
esperat gairebé un parell de mesos,
moltes,
encara penjades
sense
vida
de
la branca més alta,
per
començar un viatge
que
té la fi com a retorn
a
l’altra banda de la línia de l’horitzó.
On
van les fulles
quan
el vent les espanta?
quin
és el seu destí?
Per
què m’encisa el seu vol?
Totes
porten escrit un missatge secret,
un
somni particular,
un
desig, un anhel.
Viatge?
no, és recerca.
Cada fulla busca
on comença i on acaba
la seva realitat.
