CALENDARI A MIQUES

Retrobem la poesia per continuar el poemari CALENDARI A MIQUES, proper ja al seu final. Us presento el mes de gener del 2012.

Gener 2012

---

Avui,

després de setmanes sense fer-ho,

he tornat a baixar a la llera

del meu riu,

d’ençà dels darrers

geniüts llevants que no ho havia fet.

Havia vist en la distància del camí

com l’aigua havia preparat

la llibreta de la sorra

per tal que el temps tornés a escriure,

amb cal·ligrafia de caprici,

noves històries.

Avui he estat jo

qui, poruc i tímid,

he escrit una petita i particular història

caminant pels renglons dels camis de l’aigua.

Allà pollancres ajaguts, derrotats

per la força del corrent;

més enllà una acàcia descalçada

pels remolins fangosos;

prop la riba, troncs i branques

impossibles d’identificar

aplegats per l’avinguda,

com a peces d’un particular trencaclosques

que no es pot desmuntar;

aquí, la sorra apilonada, insensible

i sense petges;

i, al seu costat,

el sinuós curs net de l’aigua,

enriolada de lluïssors,

transparent i calma.

Embolcallant-t’ho tot...

només ... silenci.

No crida l’empenta de l’aigua,

ni un bri de vent,

ni un xipolleig;

ni un cant, ni un crit,

ni un ... ocell.

Només les meves passes

fregant la sorra,

marcant fins el proper geni

de llevant,

el pes indeleble de la meva petja.

Monotonia de gener:

minves i boira,

lluna freda

i pampallugues als estels.

La fred, rigorosa,

la que porta el nom de les bufandes

i dels peücs...

el nom dels guants,

de les orelleres i els barrets,

aquella...

no hi ha maneres

que arribi!

Fins i tot hi ha dies

que la natura just aixeca una cella,

just obra un ull i gairebé intenta

desvetllar-se

i oferir-me el regal de la primera flor.

Sortosament...

la matinada encara es vesteix de glaç

i, malgrat que als migdies

el sol escalfi amb traïdoria les ombres,

el dia és massa curt per a temperar prou

la son d’un hivern estrany.

Les darreries de mes,

amb les presses de qui vol

recuperar terreny i feina,

fama i costum,

arriba d’una glopada

la primera cavalcada

seriosa de glaç i fred.

Qui sap si ara,

quan tot el meu horitzó

no és més que un únic núvol

tremolós de gris,

no es deuen haver empolsegat de blanc

les espatlles del Montnegre.

Friso perquè arribi el matí

i el vent obri el paisatge:

vull recuperar de la memòria de sempre

la postal infantil

d’un Montseny familiar

amb tot de cabells blancs

pintant-li els venerables polses.

Avança el dia.

Pas de pardal a pas de pardal.

El silenci de la foscor

marxa.

Les hores joves

omplen de llum la tarda.

DOMINIO LÉXICO 26

Finalizado ya el primer trimestre, llega el momento de la cosecha: el léxico particular y original de mis alumnos. De nuevo una nueva entrega del "salero" en las respuestas a mis preguntas de vocabulario, quizá os puedan hacer sonreír estos días de sobremesas eternas alrededor de una exposición de calorías. 

Recordad que, en cursiva, os pongo algunos comentarios.

Percutor

PERCUTOR:

• Es el primero en hacer algo. (Quizá este alumno pensaba en precursor, al menos esa es la esperanza)

GRINGO:

• Príncipe.

MORRIÑA:

• Sucio.
• Vagancia. (¿A la hora de estudiar?)

Saeta

SAETA:

• Camiseta. (¡Riman!)

Marioneta

MARIONETA:

• Arma que tiene un cuchillo y es como una escopeta. (Esta también rima. Nunca pensé que una marioneta pudiera interpretarse como elemento de tal peligro. Aunque ya se sabe, si no... recordad las marionetas "terroristas" en las calles de Madrid "promocionadas" por la alcaldesa Carmena)

JARCHA: (composición poética medieval)

• Tipo de baile.

SIEN:

• Encima de las piernas. (Encima de... algo, seguro)

Minarete

MINARETE:

• Es como un taburete. (Seguimos rimando)
• Es por donde miran los saharauis.

RESPINGONA:

• Que es duro de roer. (¡Hablábamos de tipos de nariz!)

Carnero

CARNERO:

• La oveja cuando es grande.
• Animal salvaje.
• Animal como un cerdo pero con cuernos en la cabeza.(Imaginación no les falta)
• Animal parecido a un jabalí.
• Hombre que corta la carne. (La mejor)

BRUMOSO: (Por GRUMOSO, a eso le llamamos palabras parónimas, porque suenan "parecido")

• Con burbujas.
• textura con bultitos.

Lebrel 

PERECER:

• Tener pereza. (¡En levantarse!)

LEBREL:

• Tela que se usa para enrollar un muerto. (¡Viva la soltura a la hora de inventar)

CALENDARI A MIQUES

He trigat. 

Han passat deu dies de desembre (el mes deu pels romans -curiós!) i no he trobat fins ara un forat a les meves rutines de feina per presentar-vos l'apartat de desembre al CALENDARI A MIQUES. Serà perquè les beneïdes rutines em bressolen massa, i em fan somriure, i em transporten d'aquí cap allà, de la infantesa a la maduresa passant per la joventut. 

Tot està ple de desembre. 

Ja només en queden dos, gener i febrer, i podrem tancar aquesta llarga sèrie del calendari.

---

Desembre 2011

---

El capvespre té pressa.

Tot just comença la tarda

i ja arriba la nit,

i la fa fora

per ensenyorir-se,

poderosa,

de la foscor.

En un sospir

el migdia deixa de ser

per ser...

mitjanit.

L’empenta dels llevants

va esborrar les històries més velles,

i ja gastades,

escrites amb cal·ligrafia antiga

a la llera del riu;

ja veus, que capriciós,

només ho feia per escriure noves faules

per explicar a la tarda.

Són nous els meandres,

nous els girs,

nova la sorra humida

daurada de sauló.

I ara,

serà el dit del temps

qui tornarà a escriure,

pacient i curós,

amb l’empenta

del pas dels fulls del calendari.

I també qui llegirà,

dies,

setmanes,

mesos enllà,

què vàrem viure

en comunió amb el riu,

amarats d’olor de llim

una tardor que ja s’acaba.

Camino amb els ulls

traçant mecànicament

paraules noves per fixar

en la memòria del meu riu.

Però... ho deixo en imaginari passeig:

el riu no em necessita

per escriure el seu destí,

ja té les seves paraules,

la seva història,

l’aigua,

la calma i el temps.

Al matí és la rosada

qui enfosqueix cada passa.

És el seu alè

qui entela l’herba,

els arbres,

les fulles grises

que encara resten

a les, cada dia més nues,

canyes.

A la tarda,

breu tarda,

ho fan les ombres

cada dia

més agosaradament allargassades.

Els núvols prims

enteranyinen la brevetat del dia

de fred i vent;

a la tarda,

pinten amb mà destra

tot el capvespre

de taronges i grocs.

Cada volta són més a prop

l’albada i el crepuscle

si segueixen acostant-se

... em constarà reconèixer

on és el cap del dia.

Lluny,

prop del poble,

del brogit i de la llum,

els colors del Nadal ja fa dies

que voleien sobre les teulades

cercant il·lusió i fantasia.

Aquí,

arran de camí,

tot és a punt per l’arribada

de la lluïssor del glaç.

Malauradament,

amb la inèrcia d’un any

sense esma per seguir cap ritme,

podria ser que aquesta lluïssor

enguany,

es fes pregar.

Totes alhora,

al mateix temps

i amb la mateixa velocitat,

han pres una decisió:

volar.

El vent de ponent,

enfredolit,

més que glaçat,

ha començat,

sistemàtic,

a arrencar, una a una

però també a grapades,

totes les fulles, eixutes ja,

algunes arrugades,

que la tardor a punt d’enllestir

havia oblidat

però que, metòdica,

s’havia encarregat

de pansir.

El cel serè,

pigallat de grocs i grisos,

ha esdevingut, en un instant,

pelatge de felí;

i el dèbil sol d’hivern,

que fins ara amarava el paisatge,

amb tant vol de fulles

... s’ha, fins i tot, ... enterbolit.

S’han esperat gairebé un parell de mesos,

moltes, encara penjades

sense vida

de la branca més alta,

per començar un viatge

que té la fi com a retorn

a l’altra banda de la línia de l’horitzó.

On van les fulles

quan el vent les espanta?

quin és el seu destí?

Per què m’encisa el seu vol?

Totes porten escrit un missatge secret,

un somni particular,

un desig, un anhel.

Viatge?

no, és recerca.

Cada fulla busca

on comença i on acaba

la seva realitat.

CALENDARI A MIQUES

Una empenta i ja hi som: novembre ens ve a veure disfressat de penellet, de moniato, o de castanya. Per més que molts s'entossudeixin, aquí, a casa nostra, mai ens hem disfressat de Halloween. 

I són... pesats!! 

Tot i això, si tant els agrada el halloween dels nassos, els animo a cercar un substitut a "truco a trato" en català, amb una mica de gràcia.

Aquí us deixo el poema del mes de novembre, i ja en queden menys.

---

Novembre 2011

---

Comença el mes rutinari,

amb aquesta impenitent calor

arrossegada des del mes d’agost.

Durant el mes de juliol la tardor ens va sorprendre

darrere les cantonades,

i ara, és juliol qui repeteix el seu temps i el seu espai,

insistent, a cada mes.

Tots Sants no torra castanyes,

cerca el sol a la sorra de les platges.

Això sí, al capvespre,

quan la llum se’n va a dormir,

la rosada esdevé boira

i, com una lleugera capa,

cobreix tots els racons de llàgrimes fredes.

Finalment, vençuda pel calendari,

afluixa i, si bé tímidament prova de tornar-hi,

la calor ja no entra per les finestres

del rodolar del temps amb la mateixa empenta:

la tardor s’ha instal·lat, definitivament,

i... ja era hora.

Com feia molt temps,

els llevants esdevenen un de sol,

llarg i intens,

potent,

constant i perenne,

un dia i un altre

per comptar, gairebé,

un parell de setmanes.

Dies més lleuger,

ploraner i tímid,

que s’atura un grapat d’hores per agafar aire

i tornar, cap al tard, amb la mateixa dolçor

que ho havia fet fins aleshores.

Altres jornades el plor és intens,

desconsolat,

de rebequeria inabastable que no troba fre

quan cau la tarda,

i s’estira nit enllà, molt més enllà

de la matinada.

Arraulit entre els llençols

somnio amb els bassals al meu camí,

i compto de memòria

quans miralls m’ofereix el temps

per esbocinar

amb el ritme enèrgic de les meves passes.

Imagino la dansa eterna

de les fulles,

voleiant impenitents i enrinxolades,

provant de no tocar terra,

coquetes, no fos que el fang

emmascarés els vermells i els grocs

que el calendari li ha pintat

a les galtes.

Si bé el riu, el mes passat,

ja havia acaronat

alhora les dues ribes,

ara l’empenta va molt més enllà:

no és carícia,

ni moixaina,

és força, és energia,

és braó.

L’ímpetu de l’aigua arrossega

les marques del temps a la llera:

s’enduu les canyes,

s’enduu les herbes,

s’enduu les petites pollancres

que provaven de fer-hi llar,

i algun que altre vern

jove despistat, confós de riba,

de temps

... i de destí.

Cada remolí porta una queixa

amarga i antiga,

endreçada feia temps

i apresa al dictat de la natura

esgotada de lluita.

L’home?

què fa l’home

davant la força d’unes onades

desbocades, cercant cegues

l’abraçada confortable de la mar?

Admirar,

respectar,

aprendre.

Tot l’aire del meu camí,

confós els darrers mesos

per les herbes,

per les flors,

la pols

i el vent calent,

esdevé especialment...

fang:

a les basses,

a les canyes

i al terra;

però, sobretot, inconfusible,

voleiant impenitent;

eteri, invisible,

omplint-t’ho tot

...d’una intensa olor de llim.

Quan la calma torna a escriure

el pas dels dies amb tot de petges

al fang del camí,

ja és la fred al matí

qui emboira les primeres hores,

dilueix els colors de la matinada

per confondre l’horitzó

quan emmiralla

els grocs i els blaus de l’albada

a cada un dels meandres.

Encara no s’ha desvetllat la primera llum

i ja admiro les formes,

 els colors

i la força

d’una nova jornada.

Serà tan perfecte el meu dia?

Estaré jo a l’alçada?