CONCERT DE MIGDIA

Em bressola la teva música
amb mans suaus i plomes de gavina.
Recull l'aire les teves notes
i les transporta fins aquí
en pentagrama invisible,
de línies ondulades,
on escriu una melodia:




abandones el "pianíssimo"
i "accelerando", passes
del "forte" al "fortíssimo"
d'un "allegro" inacabable,
sense més aplaudiments
que el tancar i obrir
dels meus ulls admirats.

BLANCA VISIÓ DE CAPVESPRE

He vist la lluna,
emmirallant-se a l'aigua,
coquetejant amb l'aire
i amb els reflexes de llum.


He vist la lluna
aclucant-me un ull
mentre, afalagada,
banyava el seu rostre
amb l'escuma de les onades.




He vist la lluna
submergir-se, 

amagar-se allà darrere,
on tu amagues la teva força
i on, acaronant-la, 
la portes a dormir.

PROFUNDES FONDÀRIES

A les prègones fondàries,
on Neptú hi té la llar
i les sirenes enrinxolen els seus cabells,
habita el teu encant.




Rinxols femenins
afaiçonen les onades,
impuls masculí
crea el temporal.







De la foscor, a la penombra i la llum,
del silenci, al murmuri i al brogit,
 de la quietud, a la gatzara i a l'esvalot.


Sense distàncies,
sense mesures,
dominant-ho tot.




Desde les prégones fondàries,
on Neptú hi té la llar
i les sirenes enrinxolen els seus cabells.

TASCA DE TOTA UNA VIDA

Encisen el capvespre
triangles de blanc 
que retallen el groc
d'un horitzó que s'apaga.

Inclinada pel vent,
l'experiència feta vela
recorre la planúria de taronges blaves.


El seu camí, ja de tornada,
recorregut milers de tardes,
està presidit per la suor, la sal i l'aigua.

Les cordes esblanqueïdes i desgastades,
els rems esmolats, per tallar l'aigua,
i la tela, amb el timó de còmplice,
marca la direcció de casa.

Són eines de vell pescador
que veu com se li acaba
la tasca de tota una vida
i tota una vida per la mateixa tasca.

L'ÚLTIM TOMBAR DE L'ONADA

Com si fos avui 
l'últim tombar de l'onada,
penso en tu.


Els blancalls desapareixen,
i la cresta de l'ona
presideix l'escena
amb l'escuma que la corona:
són els darrers senyals de vida.

S'ha acabat el batre,
la lluita contra les pedres.
Em dono per vençut 
i, deixant-me anar,
faig d'aquesta onada
la darrera.






Sí, restarà el record
de la sal a l'aire,
del so rítmic i apagat;
però, si faltes tu...
faltarà l'essència,
l'aire, la vida,
l'ànima de les ones,
l'esperit de la mar.

ELS MEUS FULLS, LES TEVES ONADES

Com passo els fulls del meu llibre
passes tu les teves onades.


Tancat entre els barrots de les lletres,
entre el cadenat de les paraules,
es mou inquiet l'alè de l'autor,
tot esperant que el lector,
imaginat,
el deixi anar.

La brisa del passar planes
allibera esperits ansiosos
que, en un instant,
realitzen somnis.






Planes de sentiments eixutes,
altres xopes de passió;
recull d'idees,
compilació d'obsessions
que fotografien personalitats
i obren portes a l'interior.


Passen les teves ones,
lliures,
sense cadenats ni barrots,
sense fre,
franques.
El seu autor,
tu,
no espera interpretacions
per deixar-se anar.





Algunes planes, algunes onades,
apassionades, plenes de força, 
intenses, saturades de desig;
altres, tranquil·les, submises,
obedients.


Totes t'expliquen,
totes et fan transparent:
retalls d'Història, d'històries,
pessics de vida i vides
(al cap i a la fi hem crescut 
a les teves ribes).


Desitjo escriure en les teves planes,
i deixar que tu escriguis en les meves. 
Vull mullar-me en les teves paraules
i deixar que tu humitegis el meu vers,
amb ones valentes, impetuoses,
amb paraules plenes de sentiment.







La brisa del passar planes
es confondrà amb el teu oreig.
El regust de les meves llàgrimes
es barrejarà amb el teu alè.