Avui us presento un poema que vaig preparar per un concurs que ja no recordo. És evident que no va guanyar però, tant se val; a mi, un cop fet em va agradar, i llegit ara, passat el temps, encara m'agrada més.
DONA’M
LA MÀ
El
vellut de la teva mà
s’escola
entre els meus dits;
amb
ella, la tendresa
estreny
el pas del temps
que,
a poc a poc, ha escrit
en
el meu front lletres d’edat.
A
impulsos, gairebé a estrebades,
demanes
saber,
notícies
del món dels adults:
familiars
paisatges,
lloc
màgics, sentiments estrets,
històries
estimades o records profunds.
Aleshores,
encuriosit,
atent
a la paraula,
amb
els ulls plens de llum,
escoltes
pacient la meva veu,
enfosquida
ja per l’aire fred
del
darrer camí.
Dónes
motius al meu cansament
per
aturar-se.
No
hi ha pressa.
Ajornaré
comiats i mudances,
tinc
encara feina per fer:
he
de comptar el pas dels dies
estassant
bardisses del teu camí.
Vigilaré
tes primaveres i amb elles
veuré
com les meves darreres branques
al
punt verdegen.