FIBRACOLOR, poema II

II

Com sortida d’un somni, 

(qui sap si malson) 

trepitjant mil·lenaris camps

i hortes, 

(i conreus sense memòria) 

les naus d’una fàbrica

quadriculen esperances

d’un futur per gaudir.

I la gent,

avesada al silenci familiar,

canvia bosc, i ombra,

i llenya, i carbó,

per brogit i fressa,

per soroll

i vuit hores sense paisatge,

i un sou

sense mirar,

del cel,

el dibuix capriciós

d’uns núvols

enjogassats amb la sort.

Hi ha ordres,

i sirenes, i foscor;

hi ha absències,

impersonalitat,

desconegut control;

tot s’hi val si el dia a dia,

i la vida fins ara

subjecte als solcs,

asseguren una jornal,

una nòmina

anònima ... d’emocions.