IV
El
poble creix,
els
seus límits
salten
els límits pausats
de
generacions antigues
marcades
per l’aire i el vent,
l’esforç
i el treball;
amb
la natura propera,
l’aigua,
el
paisatge,
el
reflex de la muntanya
a
l’espill del riu,
i
en la llunyania,
gairebé
amb l’oratge proper,
l’esperança
del mar.
Arriben
d’arreu
i
d’arreu ens porten llengües,
costums,
hàbits,
maneres;
arriben
de sobte,
sense
aprendre del bressol
què
vol dir, pel poble,
la
paraula terra;
i
ell s’obre de bat a bat,
esbatanant
portes i finestres,
cedint
el pas i els espais
al
nouvingut
capaç
i orgullós,
també,
de
fer-lo créixer.
La
vila deixa de ser poble
que
mira el riu i el cel,
la
muntanya, els camps
i
les essències
de
l’aire,
i
esdevé mecànica
convivència,
artifici
industrial
allunyat
de tradicions,
costums
i llegendes.
No hay comentarios:
Publicar un comentario