La
força eterna,
l’empenta
inacabable,
el
motor sense descans,
diu:
(en murmuri desconegut)
que
n’hi ha prou,
que
s’ha acabat,
que
no n’hi ha més;
que
la fi és arribada
i
cal tornar a casa
i
cercar a quin racó
tancar
la soledat
i
el silenci.
El
futur inacabable,
inabastable
i
potent,
esdevé
present d’angoixa,
de
lluita,
de
mentides,
de
raons,
de
lògica il·lògica,
de
vergonya
i
trencadís.
Promeses?
Paraula?
Aturada
sobtada
de
l’esperança,
incontrolable
creixement
del
neguit.
La veritat es que no visc a Tordera pero si que he viscut y m'han explicat histories de la fibra y la tranformació ha estat brutal.EL poema es tant bonic com els moments que he viscut en aquesta antiga colonia industrial.
ResponderEliminarHola Joan. Gràcies pel teu comentari. Ja saps com ennuega el silenci al blog, de com et fa l'impresió que ningú llegeix allò que escrius. No t'amoïnis, sempre hi ha qui et sorprén.
ResponderEliminar