Poema de 2001 que va guanyar algun concurs literari. És un poema que, malgrat no m'agradi l'encaix de les rimes i les mesures, respecta alguna forma rítmica i musical. Ja veus, de tant en tant sortia alguna cosa propera al llenguatge clàssic.
FAIG
CADENA AMB LES PARAULES
Faig
cadena amb les paraules
encerclant
amb elles, ben estret,
només
sentiments:
Són
dolces de mel
les
rimes enamorades,
i
es besen per les cantonades
de
planes en blanc.
Les
vocals s’amanyaguen
i,
afalagades, entre moixaines,
es
confessen a cau d’orella
quanta
és la seva tendresa,
quanta
és la seva passió.
Amb
tons de blanc
els
mots de pau
vénen
als meus dits
apaivagant
el seu ritme.
Són
quiets, asserenats,
i
sense fer soroll,
gairebé
de puntetes,
carreguen
el meu ànim
d’ordre
i calma.
Acolorides
pel capvespre
les
síl·labes es disposen
segons
el seu ritme,
prenen
les formes del que admiro:
matisos
d’un mar embravit;
blaus
tènues d’un paisatge
quan
al matí es desvetlla
o
l’èxtasi perenne
quan
se’n va a dormir.
Es
reparteixen les llàgrimes
entre
els accents tristos
quan,
sense voler,
m’entra
l’enyor a les entranyes.
La
melangia es passeja pels meus ulls
i,
inconscient, retorno a moments
que
no per passats
són
menys amargs
i
o,. abatut, deixo passar el temps
com
únic beuratge.
Les
consonants trontollen
entre
els meus versos
quan
és la ràbia la que mana,
quan
és d’ira la meva febre.
Indignat,
deixo que la meva pell
suï
la fúria pel que veig
en
rampells de còlera.
Amor,
pau,
embadaliment,
pena i ràbia.
Emocions
que s’enfilen
en
collaret de paraules,
captives
del que sento,
esclaves
del que veig,
condemnades
per sempre
a
servir els meus sentiments.