MALENDREÇOS, poema 17

Poema de 2001 que va guanyar algun concurs literari. És un poema que, malgrat no m'agradi l'encaix de les rimes i les mesures, respecta alguna forma rítmica i musical. Ja veus, de tant en tant sortia alguna cosa propera al llenguatge clàssic. 

FAIG CADENA AMB LES PARAULES

Faig cadena amb les paraules

encerclant amb elles, ben estret,

només sentiments:

Són dolces de mel

les rimes enamorades,

i es besen per les cantonades

de planes en blanc.

Les vocals s’amanyaguen

i, afalagades, entre moixaines,

es confessen a cau d’orella

quanta és la seva tendresa,

quanta és la seva passió.

 

Amb tons de blanc

els mots de pau

vénen als meus dits

apaivagant el seu ritme.

Són quiets, asserenats,

i sense fer soroll,

gairebé de puntetes,

carreguen el meu ànim

d’ordre i calma.

Acolorides pel capvespre

les síl·labes es disposen

segons el seu ritme,

prenen les formes del que admiro:

matisos d’un mar embravit;

blaus tènues d’un paisatge

quan al matí es desvetlla

o l’èxtasi perenne

quan se’n va a dormir.

Es reparteixen les llàgrimes

entre els accents tristos

quan, sense voler,

m’entra l’enyor a les entranyes.

La melangia es passeja pels meus ulls

i, inconscient, retorno a moments

que no per passats

són menys amargs

i o,. abatut, deixo passar el temps

com únic beuratge.

Les consonants trontollen

entre els meus versos

quan és la ràbia la que mana,

quan és d’ira la meva febre.

Indignat, deixo que la meva pell

suï la fúria pel que veig

en rampells de còlera.

Amor, pau,

embadaliment, pena i ràbia.

Emocions que s’enfilen

en collaret de paraules,

captives del que sento,

esclaves del que veig,

condemnades per sempre

a servir els meus sentiments.