Al 2003 vaig presentar a concurs un conjunt d'11 poemes dedicats a la vellesa, el seu títol era BELLA VELLA. No sé perquè però si repasso la meva poesia en general, trobo força poemes dedicats al pas del temps i la darrera de les estacions. Segur que un psicoanalista trobaria raons poderoses per explicar el perquè, jo no; possiblemenet sigui només l'admiració i el respecte. Quant es pot aprendre escoltant parlar als vells! A poc a poc us els aniré presentant. Aquí teniu el primer.
Ulls
de vidre brut.
No
hi ha més que tristesa, llunyana tristesa,
tristesa
de vidre brut,
en
els seus ulls, ara grisos i antics.
Cada
tombar de parpelles
és
un moment que es perd,
que
camina com el temps
(sense
temps per mirar enrere),
i
que ella vol atrapar ferm,
amb
les dues mans.
Però,
... és impossible,
la
força ja és desada en l’últim calaix
i,
allà, oblidada del tot i per tots.
És
aleshores quan els moments
esdevenen
d’aigua
i
entre els dits s’escolen,
apressats,
en
viatge etern de tornada al bressol.
No hay comentarios:
Publicar un comentario