La
força eterna,
l’empenta
inacabable,
el
motor sense descans,
diu:
(en murmuri desconegut)
que
n’hi ha prou,
que
s’ha acabat,
que
no n’hi ha més;
que
la fi és arribada
i
cal tornar a casa
i
cercar a quin racó
tancar
la soledat
i
el silenci.
El
futur inacabable,
inabastable
i
potent,
esdevé
present d’angoixa,
de
lluita,
de
mentides,
de
raons,
de
lògica il·lògica,
de
vergonya
i
trencadís.
Promeses?
Paraula?
Aturada
sobtada
de
l’esperança,
incontrolable
creixement
del
neguit.
