FIBRACOLOR, poema V

V

  

Al pare

el fill li fa el relleu;

i el fill,

al nét esperona

a prendre mides del treball

dels grans,

a les naus,

sota les finestres cegues

avocades a un futur

quiet.

Les generacions

desgranen el rosari d’una història

de cinquanta anys,

oblidada ja

la que era de segles.

-      “No pateixis,

ni tinguis pressa,

sigues pacient,

deixa passar els anys

com l’avi i jo hem fet,

i veuràs segura

la feina                (mecànica)

i el sou         (estret).

I obedient, conformat

i còmode,

el jovent alimentà

de mans dures

i esforçades,

les naus, les màquines,

el crit de l’amo,

i el mecànic pas de les hores,

els dies, els somnis

... i el futur.

FIBRADOLOR, poema IV

IV

El poble creix,

els seus límits

salten els límits pausats

de generacions antigues

marcades per l’aire i el vent,

l’esforç i el treball;

amb la natura propera,

l’aigua,

el paisatge,

el reflex de la muntanya

a l’espill del riu,

i en la llunyania,

gairebé amb l’oratge proper,

l’esperança del mar.

Arriben d’arreu

i d’arreu ens porten llengües,

costums, hàbits,

maneres;

arriben de sobte,

sense aprendre del bressol

què vol dir, pel poble,

la paraula terra;

i ell s’obre de bat a bat,

esbatanant portes i finestres,

cedint el pas i els espais

al nouvingut

capaç i orgullós,

també,

de fer-lo créixer.

La vila deixa de ser poble

que mira el riu i el cel,

la muntanya, els camps

i les essències

de l’aire,

i esdevé mecànica

convivència,

artifici industrial

allunyat de tradicions,

costums i llegendes.

FIBRADOLOR, poema III

III

Qui se’n recorda del xapo,

de la fanga,

del carro i del cavall.

Qui se’n recorda de la vinya,

del carbó, del munyir

o del llescar.

Qui se’n recorda de les sèquies,

de les sínies, dels recs

o dels remats.

La roba i els colors,

les primes, les hores extres

i els salaris callats,

marquen el ritme del poble;

un any i un altre,

dissenyant el futur dels seus joves

allunyats per sempre

dels seus camps.

Agraïdes hortes del pla de Vallmaria,

de la mullera,

o dels estanys;

les mans ja no s’embruten de terra,

l’esforç i la suor

han canviat saó de conreus àvids

per vuit hores i vuit hores,

i vuit hores més,

setmana a setmana,

torn a torn.

FIBRACOLOR, poema II

II

Com sortida d’un somni, 

(qui sap si malson) 

trepitjant mil·lenaris camps

i hortes, 

(i conreus sense memòria) 

les naus d’una fàbrica

quadriculen esperances

d’un futur per gaudir.

I la gent,

avesada al silenci familiar,

canvia bosc, i ombra,

i llenya, i carbó,

per brogit i fressa,

per soroll

i vuit hores sense paisatge,

i un sou

sense mirar,

del cel,

el dibuix capriciós

d’uns núvols

enjogassats amb la sort.

Hi ha ordres,

i sirenes, i foscor;

hi ha absències,

impersonalitat,

desconegut control;

tot s’hi val si el dia a dia,

i la vida fins ara

subjecte als solcs,

asseguren una jornal,

una nòmina

anònima ... d’emocions.

FIBRACOLOR, poema I

Els poetes desconeguts, aquells que endrecem els nostres poemes en llibretes antigues, segurs que ningú llegirà mai allò que escrius, sabem de l’oportunitat que qualsevol concurs t’obre de poder publicar els teus versos. Afortunadament jo he pogut ensenyar-vos molts anys els meus poemes gràcies al concurs de Sant Jordi de Tordera amb la publicació de les obres guanyadores al llibret “ESGUARDS”.

La convocatòria del 2010 no vaig rebre cap premi, per la qual cosa, els poemes varen esser condemnats, com molts d’altres, al silenci. Us parlo d’un conjunt de nou poemes inspirats en la desaparició de l’empresa FIBRACOLOR (fet que suposo per molts ja gairebé oblidat). Gràcies al meu bloc ara us els faré arribar doncs en posaré un per setmana. Tots es varen reunir sota l’epígraf de: FIBRADOLOR i recorren l’espai i el temps des de l’antiga absència, quan el riu era riu i prou, a la presència, la vida, els canvis i la seva gent, fins a la desaparició final.

I

Mandreja el riu,

pla enllà,

resseguint en verd

les traces del dibuix

del meu paisatge.

Els joncs, dansaires del vent,

recullen els seus aromes 

(vímets, esbarzers,

oms, pollancres i verns)

i, en primaveres ploroses

o malenconioses

tardors,

esventen arreu,

com ho han fet sempre,

lluïssors de natura verge

i familiar.

No cal fer memòria,

ningú es pregunta

des de quan és allà,

vigilant,

subratllant el perfil del meu poble

en lletres de plata humida.

Ara gira, pacient,

besant una riba,

ara, just abans del petó màgic,

torna a girar,

peresós;

com allunyar-se de la muntanya

sense recança?

És per això que arrossega,

en abraçada perenne,

el reflex del Montnegre

pintat pels capvespres

d’eterns tons de blau.

LLETRES DE SORRA

Quan escric a la sorra
i la teva aigua pren la forma
de les meves lletres,
sé que em llegeixes.
T'emportes els noms
i no deixes resposta
però, a cau d'orella,
per tu i per mi,
em dones rèplica
a la meva conversa.

A la tensió proposes quietud,
a la tristesa, força;
a l'angoixa, ritme,
i a la ignorància, experiència.

Puc escriure a la sorra
noms que l'aigua s'emporta.
Sé que algú ho llegeix,
sé que tu, mar, guardes, entre les teves ones,
els meus preuats secrets.