Fa molt temps que, entre els companys de feina i per Nadal, ens regalàvem expressament sota el nom de "l'amic invisible". Amb l'únic condicionant que l'atzar, a cada company li en corresponia un altre; les pistes per esbrinar a qui li havies regalat eren del més original; la meva... sempre fou un poema. Recordo especialment "l'amic" invisible de 2001 perquè vàrem riure molt quan ens explicaren que a una companya (tant se val ara els noms), sortint de marxa per Mataró, la va sorprendre un llevant irat tot sortint del cotxe i gairebé, amb la força del vent, la tira per terra. Aprofitant aquesta idea jo vaig escriure el corresponent poema.
AVENTURES
DEL DÉU EOLO
Una
nit de tardor crua,
de
passeig pels carrers
de
l’antiga ILURO,
el
déu Eolo,
disfressat
de llevant traïdor,
cercava
parella entre jovenetes rítmiques.
Va
jugar una estona
recargolant
onades entre els dits.
Les
feia créixer:
muntava
nata amb elles
formant
crestes salades,
però
no se les mirava,
doncs
li era avorrit.
Arrencà
aleshores, una a una,
amb
estrebades violentes,
les
fulles pansides
d’un
arbre adormit;
però
li era igual,
sempre
la mateixa cara,
sempre
aquell posat d’ensopit.
Llavors,
en la llunyania,
elegant,
esvelta, vestida de nit,
una
princesa de vidre
parà
de sobte el ritme del temps.
Moviments
lents, assaborits,
tènues,
vaporosos, subtils,
amb
els seus cabells d’or vell
centrava
les mirades dels fanals del carrer.
I,
Eolo, sortint del seu somni,
deixà
les onades, les fulles i la llum,
i
prenen amb força la seva cintura
l’alçà
amunt fent-li sentir
la
força de l’aire, la natura,
la
passió de l’oreig, fosc de desig.
Ara
la princesa,
tornada
suaument al seu univers,
es
veu... diferent.
Ha
canviat.
Si
la mires als ulls
veuràs,
tancada a dins,
la
força del vent,
el
nervi del mar,
la
fúria d’un déu
sempre
a punt,
...
com si volgués sortir.
No hay comentarios:
Publicar un comentario