FRASE CÉLEBRE (del 18 al 25 de enero)

"Vivir sin amigos no es vivir."

Marco Tulio Cicerón

MALENDREÇOS, poema 23

Avui us presento un poema que vaig preparar per un concurs que ja no recordo. És evident que no va guanyar però, tant se val; a mi, un cop fet em va agradar, i llegit ara, passat el temps, encara m'agrada més.

DONA’M LA MÀ

El vellut de la teva mà

s’escola entre els meus dits;

amb ella, la tendresa

estreny el pas del temps

que, a poc a poc, ha escrit

en el meu front lletres d’edat.

A impulsos, gairebé a estrebades,

demanes saber,

notícies del món dels adults:

familiars paisatges,

lloc màgics, sentiments estrets,

històries estimades o records profunds.

Aleshores, encuriosit,

atent a la paraula,

amb els ulls plens de llum,

escoltes pacient la meva veu,

enfosquida ja per l’aire fred

del darrer camí.

Dónes motius al meu cansament

per aturar-se.

No hi ha pressa.

Ajornaré comiats i mudances,

tinc encara feina per fer:

he de comptar el pas dels dies

estassant bardisses del teu camí.

Vigilaré tes primaveres i amb elles

veuré com les meves darreres branques

al punt verdegen.

FRASE CÉLEBRE (del 11 al 18 de enero)

"Tómate tiempo en escoger un amigo, pero sé más lento aún en cambiarlo."


Benjamin Franklin

MALENDREÇOS, poema 22

Ja queda lluny aquell 2002 quan vaig escriure aquest poema! Com molts d'aquest complex MALENDREÇOS, no recordo ni quan, ni on i, sobretot i més important, no recordo... per què. Però vés per on també em sorprèn. Amb un principi ple d'angoixes i gris tristesa, s'aixeca animós i valent, lluitador, carregat de desig per viure. Tant de bo sigui capaç d'encomanar.

Em ve a trobar,

silenciosa,

(amb les mans buides a les butxaques buides)

i trenca les meves paraules,

enfosqueix la meva llum

i atrapa la meva ànsia.

És la tristesa.

Camina fosca,

petjant l’aire humit

en rastre de cargol de tarda humida,

i es recull a les meves espatlles

atrapant-hi el meu cap,

la meva pensa,

el meu aire.

Un vestit gris de gris gruixària

cobreix el meu cos, i el meu temps.

Impermeable a la llum,

(a les rialles,

a la passió,

al cos calent,

a les besades)

Domina l’estança, potent,

deixant-me incapaç, sol

i gris,

gris de cendra sense cremar,

gris de ràbia.

Quan la tarda deixa de mirar-me,

quan queden més tardors que primaveres

i ja es el blanc

el color que pinta els meus cabells,

aquest batec de sempre,

suau però fidel,

arriba,

arrossegant-se,

per recordar-me que sóc viu,

que tinc veu,

que val la pena fer l’intent,

que queden forces

i encara no és tard per res.

És el desig qui batega,

a ritme, ... al seu ritme.

De vegades precipitat,

en descens de vertigen,

sense fi ni fre,

en caiguda lliure.

A voltes progressiu,

en escala,

com un bis sense fi

que subjecta amb mà ferma

tot el meu esforç.

Sovint, molt sovint,

sobtat,

impetuós,

desconegut, imprevist,

m’obliga a mirar per un forat,

esborrant l’absolut

que, en aquell moment,

no existeix.

Però sempre,

sempre:

Desig de món,

desig de tot,

desig per viure.

FRASE CÉLEBRE (del 4 al 11 de enero)

"El hombre no sabe de lo que es capaz, hasta que lo intenta."

Charles Dickens 

MALENDREÇOS, poema 21

Fa molt temps que, entre els companys de feina i per Nadal, ens regalàvem expressament sota el nom de "l'amic invisible". Amb l'únic condicionant que l'atzar, a cada company li en corresponia un altre; les pistes per esbrinar a qui li havies regalat eren del més original; la meva... sempre fou un poema. Recordo especialment "l'amic" invisible de 2001 perquè vàrem riure molt quan ens explicaren que a una companya (tant se val ara els noms), sortint de marxa per Mataró, la va sorprendre un llevant irat tot sortint del cotxe i gairebé, amb la força del vent, la tira per terra. Aprofitant aquesta idea jo vaig escriure el corresponent poema.

AVENTURES DEL DÉU EOLO

Una nit de tardor crua,

de passeig pels carrers

de l’antiga ILURO,

el déu Eolo,

disfressat de llevant traïdor,

cercava parella entre jovenetes rítmiques.

Va jugar una estona

recargolant onades entre els dits.

Les feia créixer:

muntava nata amb elles

formant crestes salades,

però no se les mirava,

doncs li era avorrit.

Arrencà aleshores, una a una,

amb estrebades violentes,

les fulles pansides

d’un arbre adormit;

però li era igual,

sempre la mateixa cara,

sempre aquell posat d’ensopit.

Llavors, en la llunyania,

elegant, esvelta, vestida de nit,

una princesa de vidre

parà de sobte el ritme del temps.

Moviments lents, assaborits,

tènues, vaporosos, subtils,

amb els seus cabells d’or vell

centrava les mirades dels fanals del carrer.

I, Eolo, sortint del seu somni,

deixà les onades, les fulles i la llum,

i prenen amb força la seva cintura

l’alçà amunt fent-li sentir

la força de l’aire, la natura,

la passió de l’oreig, fosc de desig.

Ara la princesa,

tornada suaument al seu univers,

es veu... diferent.

Ha canviat.

Si la mires als ulls

veuràs, tancada a dins,

la força del vent,

el nervi del mar,

la fúria d’un déu

sempre a punt,

... com si volgués sortir.