La música de les onades

(poema número 32)

La música... a compàs

del rodolar de les onades:

és la meva mar,

propera i estreta en sentiments,

           la meva Mediterrània.

Insistent,

        perenne,

tossuda;

arrossegant, meticulosa,

els grans de sorra,

com si m’acostés en cada un d’ells,

un record diferent per assaborir.

N’hi ha de petits,

d’insignificants,

sense més protagonisme que un moment

fixat per alguna raó en la memòria;

n’hi ha de més grans,

de valuosos i transcendents,

capaços de marcar-me un tarannà

que em mostri diferent

a com se’m suposa.

N’hi ha de rodolar esquerp i difícil,

n’hi ha de colors estranys,

n’hi ha de formes capricioses

o de volums improvisats;

tots i cada un

amb la seva personal melodia 
 dictant la naturalesa d’un meu racó a la memòria.

Si només deixo que m’arribi

la música de les onades,

si no hi ha d’altres imatges

que condicionin la realitat,

tots alhora,

a cor assajat,

em porten, inconscients,

(però sense volta enrera)

a l’espai reservat pel jo

més nen.