Ritme íntim

(Poema número 33)

I al fons, insistent,

la caixa d’una bateria impersonal,

la darrera corda d’un baix subtil,

un peu que, ignorant en notes

i pentagrames buits,

marqués rítmicament la pausa

i l’ànim.

Cada onada és un picar de mans,

cada recargolar de les aigües

és un pas de ball sense assajar,

un cop màgic de dits,

una llunyana batalla entre el silenci

i la més humida de les tonades.

Torno la mirada als blancalls

quan, sense respecte per l’ordre,

esquitxen el paisatge de blanc

aclarint el blau de les aigües;

entre ells,

entre les seves desafinades notes

trobaré la meva música,

trobaré el pentagrama dels meus silencis.