El gust de l'aire, paladar de vent

(Poema número 45)

Invisible,

si ho intentes et fa plorar;

inabastable,

com tancar entre els dit,

entre les mans,

tot allò que ens porta l’aire?

Musical,

a cau d’orella ens xiuxiueja,

amb mitges veritats,

d’on ve i a on va;

perfumat,

recollint les essències i els somnis

de les flors, dels arbres,

de la gent,

de les muntanyes.

Però gust?

Té gust l’aire?

Un regust de ciutat,

de fum i sutge,

de crits i presses,

de llums als vidres, 

rera les finestres,

de poc temps i massa a fer;

un sabor de natura enllaunada,

que no es rendeix,

que lluita per aixecar el cap,

orgullosa

entre les pedres;

paladar d’angoixa,

de

        “què faria si pogués...

si la rutina no em tanqués,

com em tanca,

rera el mur de la impotència

i la covardia?”