Les
cassoles trontollen alegres
sobre
el foc de la cuina.
La
creació té forma,
té
color,
sobretot,
perfum,
com
boira de vall humida
i
oblidada,
que
s’enganxa a les branques
dels
arbres,
a
la falda de les muntanyes.
El
setè cel del sentit del gust:
la
cuina.
Però
només és un sentit puntual,
volàtil,
que viu en un
i
per un moment?
No!
Cada
record s’atomitza
evocant-se
per
sobre els paladars:
la
mà destre de la mare
quan
passejava,
amb
cançons de bressol,
el
menjar davant la nostra boca,
petita
i rebel;
el
dinar dels diumenges,
de
temps a la cuina vigilant el camí
de
les fugisseres essències;
la
festa celebrada,
any
rera any,
com
es feu sempre,
amb
sabors de tradició tancada
en
racons oblidats per la memòria.
Temps
feliç
al
voltant d’una taula,
quan
la infantesa,
prop
dels de casa,
era
viscuda tan intensament.
No hay comentarios:
Publicar un comentario