(Poema número 49)
L’enveja
té gust,
i
l’odi,
i
la decepció,
i
l’absència.
Com
la sorra clavada a la pell
en
seques espurnes
d’agulles;
com
el pes que l’estómac recull
en
sentir la pròpia impotència;
com
la repressió que s’acumula
a
les espatlles,
inútil
però feixuga càrrega.
És
aquest gust aspre
en
boca eixuta,
és
l’amarga decepció,
és
el record perdut en aquest racó de la memòria
on
no arriba la llum del dia a dia,
i
només les teranyines
tenen
espai.
Un
nus a la gola,
impaciència
i espera inútil;
angoixa
subtil i directa
que
no té espera
i
vol sortir per cada un dels porus
de
la teva pell
i
trencar del tot i per sempre
l’invisible
silenci.
No hay comentarios:
Publicar un comentario