CAP TORDERA

HUMANITZACIÓ I LÒGICA EN L'ATENCIÓ A L'USUARI:

         Sí torno a estar de baixa. M'incomoda la malaltia i la baixa, però no és una situació escollida.

 Sense debatre si l'error té l'origen al metge o a l'administratiu del CAP, en veure el comunicat de baixa que he de lliurar a l'empresa on treballo m'adono d'un error, per la qual cosa, malgrat patir certes dificultats físiques per moure'm, cerco la manera d'acostar-me a l'ambulatori i esmenar l'errada. L'escena que visc és un exemple esperpèntic de la mentalitat mecànica que tenen alguns administratius que atenen al públic absents de capacitat per ser flexibles i facilitar la feina a l'usuari.

        És un dilluns a dos quarts d'onze del matí, no hi ha ningú davant el taulell d'atenció al públic, al darrere, dos administratius (no especifico sexe per no facilitar identificació): 

Ø Bon dia, miri en aquesta baixa hi ha un error que necessito esmenar per presentar-la a la feina. Pot mirar d'ajudar-me?

Ø Té la tarja sanitària? [...] Ho sento, però el seu metge no el pot atendre fins dimecres.

Ø No, si jo no necessito parlar amb el metge, només necessito esmenar aquest error -li explico a l'administratiu què passa-

Ø Ho sento, jo no puc fer res, ho ha de fer el metge.

Ø Bé, ho entenc. Creu que podria parlar amb el metge?

Ø El seu metge atent el telèfon de 10 a 11.

Ø Bé, doncs ara són dos quarts d'onze, em deixar parlar per telèfon.

Ø  Aquí té els números del CAP -i em lliure un paperet amb els números d'atenció al públic.

Ø No, segurament m'explico malament, li deia si em pot deixar vostè parlar per telèfon, és que jo no porto el mòbil i anar ara a casa m'és un trasbals.

Ø Ho sento, jo no tinc telèfon aquí. -m'ho diu al mateix temps que jo miro els telèfons que l'envolten.

Ø I si vaig a la porta de la consulta i m'espero que surti entre visites per comentar-li?

Ø Ho sento, senyor, però això no es pot fer!

 Entra a l'ambulatori el meu fill que m'ha acompanyat amb el cotxe i li demano el seu mòbil; m'assec en una de les cadires de l'entrada, a escassos tres o quatre metres del taulell i començo una especial i original conversa. 

Ø És l'ambulatori?

Ø Sí que desitja?

Ø Voldria parlar amb el metge X.

Ø Un moment, no es retiri.

No cal dir que, qui m'estava responen era l'administratiu que hi havia darrere el taulell, just al costat de qui m'havia atès. El volum de les nostres veus (la meva i la seva) feia inútil l'ús de telèfon.

El meu metge s'adona de l'error, l'esmena en un moment al seu ordinador mentre mantenim la conversa, i em diu que li comenti a l'administratiu del taulell que ja el pot imprimir. Total, escassament dos minuts. Enllestim la conversa telefònica i m'aixeco de la cadira, m'acosto al taulell i em dirigeixo a l'administratiu per demanar-li. Em torna a demanar la meva tarja sanitària i sense moure un múscul em demana que vull, com si fos la primera vegada que em veu. Li demano el comunicat de baixa esmenat, me'l dóna i ens acomiadem educadament.

I si el meu fill no tingués telèfon mòbil? Que havia de fer jo, anar al bar de la cantonada?

 Sé sobradament que l'atenció al públic és cansada, sovint desagraïda, però no és per gust que demanem aquesta atenció. Des d'aquest breu text demano una mica de LÒGICA que faciliti la feina de tots i la comoditat de l'usuari.