S'enrinxolen les onades
empeses pel ponent,
i enllacen els records
als anells blancs
i emocionats
dels meus cabells.
Ja no hi ha canyes,
no hi ha gent,
no hi ha deures pendents
ni feina que quedi desada
esperant millors moments.
Tot és complert
seguint el guió que dictà
el millor dels meus somnis.
Ara, aconseguit el punt i a part,
cal tornar, cal començar una altra volta
a somniar
en núvols que s'aixequen,
en il·lusions per treballar,
en esperances i joies
que s'acosten
com, amb les onades,
se m'acosta el mar.
Hola Quim! Vaig llegir el teu poema el mateix dissabte i al fer-ho s’hem va despertar una sensació bona, plena de records entranyables.
ResponderEliminarEs important quan un troba el lloc a on es reconeix i sent la pròpia essència, mitjançant les olors, el sol, el soroll del mar, el color del dia, la musicalitat en el parlar de la gent, el moviment al voltant, i sobre tot perquè sents que en aquest indret van créixer i viure les dos persones que ens van donar la vida.
Ells es van ensenyar que” la vida es bella” l’altre part l’ hem anat descobrint nosaltres, sols.
La part del teu poema que diu:
Ara, aconseguit el punt i a part
cal tornar, cal començar un altra volta
a somiar..
Hem sento molt identificada, Allà, quan hi vaig, tot s’ha tingut que tornar a començar peró sempre tinc present el que ens van ensenyar que” la vida es bella”.
La mare creava amb les seves mans , feia els seus vestits, els seu brodats..una bellesa, el pare crea amb les flors del jardi resaltan la bellesa, i tu creas amb les paraules, al entorna de la bellesa.
Gracies Quim per compartir. Una abraçada gra plena de bellesa..
No t'oblidis que tu crees amb el "pachwork"!!! No et treguis mèrits.
ResponderEliminarAquest poema és molt especial per mi. El vaig escriure assegut en un graó de l'aparcament que hi ha al mig de la guàrdia, de cares al mar. Em sentia molt ple, com si tingués coses pendents, deures per fer, encàrrecs per complir i... finalment i definitiva... els havia enllestit i passava comptes orgullós de la feina aconseguida.
És veritat que, a partir de la feina aconseguida cal continuar treballant, cercant nous somnis.
Inevitablement em desperta un enyor profund el fet de llegir el teu poema, però per sort l'estiu ja és més aprop. Per un moment aconsegueixes traslladar la meva ànima a mil quilòmetres d'aquí per seure'm a l'esglaó del pàrquing de la guàrdia, de cara al mar.
ResponderEliminarLa primera foto que encapçala aquest escrit permet veure'm immersa dins les "impossibles" ones que comentes, aquelles que em fan sentir viva, que obren tots els meus sentits per treure el cap de l'aigua i tornar a engaltar la següent amb la mateixa força!
Entre uns i altres heu aconseguit crear en mi l'amor més gran per aquesta terra i saber assaborir l'íntima bellesa que guarda la nostra costa granadina, aquella que sempre m'acull amb els braços oberts! i casi sense voler-ho, aquella que s'ha convertit en el racó de món on em sento alliberada, tranquil·la, estimada i...sobretot i en definitiva...a casa meva.
Bona setmana família i moltes gràcies Joaquim per introduir un sospir d'aire marinat al meu dia.
Una abraçada!