POEMA XXII (a la meva llibreta)

Segueixo passejant per la Fageda i, allunyant-me del grup i del seu guirigall,  torno a seure per escriure:

M'has deixat abraçar-te,
i embolcallant-me de força,
has empès la meva mà 
per escriure't.

He tocat el silenci,
he llegit la teva vida
per senders antics;

però, la veu,
la veu de l'aire
afinant les notes
retallat per les branques,
m'ha explicat pacient i dolç,
un passat intens i poètic
i un present intensament viscut.


Però quan intenta explicar-me
quin ha de ser el seu futur,
dubte,
s'angoixa, encongeix el to
 i, inquiet, plora:

"¿Què farà del meu món
l'home, si no és capaç
de veure, de sentir i d'escoltar
la meva veu?"