Qui sap si aquesta tossuda calor que no marxa m'ah fet escollir precisament aquests poemes ESTACIONALS, com cercant una pausa a tanta suor sense feina. Aquí teinu el segon (tranquils, només eren tres!)
Els
focs d’artifici
humits,
il·luminen,
sobtadament
i sense anunciar-ho,
les
darreres ombres de la tarda.
Les
siluetes,
mig
ombres, mig formes,
dibuixen
un paisatge conegut
amb
perfils esfilagarsats
Encara
la fred no m’ha vingut a veure.
Per
més que l’aigua em mulli,
encara
sento a la cara
les
meves galtes esverades
de
vermell.
El
silenci no existeix,
i
no parlo del ritme sense compàs possible,
(sense
partitures ordenades
ni absents
batutes de directors impossibles)
que
marca la pluja al meu voltant,
parlo
del batec enèrgic del meu cor,
del
xipolleig dels meus peus
per
foscos bassals,
fent
ziga-zagues
no
fos que quedés,
amagat
i sorprès,
algun
mullat mirall per trencar;
parlo
del vent a les branques
de
les queixes de les fulles,
porugues
del
camí que han de seguir
per
ballar-lo abans la mort
no
les sorprengui;
parlo
de la foscor
esberlada,
com
cortina esquinçada
per
escletxes de llum.
Jo voldria ser tempesta
amb llamps i trons a les mans,
cabells mullats de pluja
violenta
pentinats de vent i gris.
Quim, bona nit!
ResponderEliminar"Jo voldria ser tempesta
amb llamps i trons a les mans..."
Davant de moltes injusticies voldria ser tempesta.
Gracies per compartir. Abraçades grans!
M'agrada que agafis els versos i en facis ús, és la teva interpretació particular. És la prova que la poesia no és de qui la fa sinò de qui la llegeix i la fa servir.
ResponderEliminarAbraçades!!!