DOMINIO LÉXICO (15)

Ya iba siendo hora que renováramos este apartado con la cosecha del último trimestre.  Hagamos memoria: lo que os muestro son las respuestas de algunos de mis alumnos a un apartado fijo en  mis exámenes, el apartado de vocabulario, y, como siempre, de nuevo no falta la sonrisa ante esas respuestas. Recordad que entre paréntesis os pongo posibles comentarios que se me podrían ocurrir.

RAMBLA:

• Edificio que se cae y se queda en ruinas.

BABUCHA: (Es un calzado de origen árabe)

• Animal que deja muchas babas (¿y se les caen sobre los zapatos?)

VENCEJO (Hablamos de un animal parecido a la golondrina):

• Señor muy enfadado.
• Botijo. (¿con alas?)

ÉBANO: (madera apreciada)

• Tela fina que se pone en la cabeza.
• Esponja.
• Donde se pone el aceite.
• Objeto que sirve para dar viento. (conflicto de lenguas, del "vano" catalán -abanico)
• Flor.

ESFINGE:

• Parte del cuerpo.
• Lugar donde viven algunos peces. (Todos esos peces llevan cantimplora)

OMNISCIENTE (Narrador siempre presente, y que conoce los pensamientos y sentimientos de todos los personajes)

• Persona a la que cuesta mucho dormirse.
• Que solo ve de noche.
• Que está pero no está. (¿En qué quedamos?
• Son unos tipos de personas que llevan unos cuernos en la cabeza. (ya han llegado los vikingos y, encima, están en todas partes)

AMENO:

• Pregaria de los domingos. (A este alumno la misa le parece divertida)

POEMA XXI (A la meva llibreta)

Em recordo a Palamós, de colònies. Estranyament, em vaig llevar abans que la mainada (i ja és dir) i em vaig acostar fins al passeig de mar per gaudir de la sortida del sol. Quan vaig tornar fins a la casa de colònies, amb el dia del tot estrenat i la llum lluint als ulls de la quitxalla, vaig agafar la meva llibreta per descriure què havia vist.


Has vist arribar la matinada?
Tota sola, poruga i prudent,
allargassava els seus braços tous
fins a tocar-me;
i amb somriure de primavera
m'ha empès del verd al blau
alhora que m'embolcallava
de simfonies solitàries.
Tot d'una,
trencant l'albada,
les paraules han fet música i ritme
de xiuxiueig d'ocells.
Bon dia un nou dia.

POEMA XX (a la meva llibreta)

Un poema sentit no té els versos mesurats, ni les síl·labes  ni la rima ni el ritme. Només té la grandària que l'emoció li dóna, l'espai que el sentiment li  marca. La resta... només és la faixa de la formalitat. 

Quin preu té un somriure?
Quan val una rialla?
¿Com valorar les paraules
pronunciades des de la música
dels horitzons amables?

POEMA XIX (A la meva llibreta)

Un altre poema curt, amb la natura com intermediària, que m'ajuda a treure ràbies interiors. Ara, allunyat del moment, em costa recordar quin era el meu estat d'ànim quan el vaig escriure; ara el sentit inicial del poema s'ha esmorteït  però, allunyat de la seva gènesi, el poema em continua cridant l'atenció.

Avui han obert, de bat a bat,
les portes del cel
i deixen anar ploroses rauxes
de gelats càntics,
glaçant cors i ànimes,
cossos i ments,
imaginació i ànsia.
Tot esdevé humida tristesa
incapaç de recollir
en poques paraules
l'enyor i la ràbia.

CAP TORDERA

HUMANITZACIÓ I LÒGICA EN L'ATENCIÓ A L'USUARI:

         Sí torno a estar de baixa. M'incomoda la malaltia i la baixa, però no és una situació escollida.

 Sense debatre si l'error té l'origen al metge o a l'administratiu del CAP, en veure el comunicat de baixa que he de lliurar a l'empresa on treballo m'adono d'un error, per la qual cosa, malgrat patir certes dificultats físiques per moure'm, cerco la manera d'acostar-me a l'ambulatori i esmenar l'errada. L'escena que visc és un exemple esperpèntic de la mentalitat mecànica que tenen alguns administratius que atenen al públic absents de capacitat per ser flexibles i facilitar la feina a l'usuari.

        És un dilluns a dos quarts d'onze del matí, no hi ha ningú davant el taulell d'atenció al públic, al darrere, dos administratius (no especifico sexe per no facilitar identificació): 

Ø Bon dia, miri en aquesta baixa hi ha un error que necessito esmenar per presentar-la a la feina. Pot mirar d'ajudar-me?

Ø Té la tarja sanitària? [...] Ho sento, però el seu metge no el pot atendre fins dimecres.

Ø No, si jo no necessito parlar amb el metge, només necessito esmenar aquest error -li explico a l'administratiu què passa-

Ø Ho sento, jo no puc fer res, ho ha de fer el metge.

Ø Bé, ho entenc. Creu que podria parlar amb el metge?

Ø El seu metge atent el telèfon de 10 a 11.

Ø Bé, doncs ara són dos quarts d'onze, em deixar parlar per telèfon.

Ø  Aquí té els números del CAP -i em lliure un paperet amb els números d'atenció al públic.

Ø No, segurament m'explico malament, li deia si em pot deixar vostè parlar per telèfon, és que jo no porto el mòbil i anar ara a casa m'és un trasbals.

Ø Ho sento, jo no tinc telèfon aquí. -m'ho diu al mateix temps que jo miro els telèfons que l'envolten.

Ø I si vaig a la porta de la consulta i m'espero que surti entre visites per comentar-li?

Ø Ho sento, senyor, però això no es pot fer!

 Entra a l'ambulatori el meu fill que m'ha acompanyat amb el cotxe i li demano el seu mòbil; m'assec en una de les cadires de l'entrada, a escassos tres o quatre metres del taulell i començo una especial i original conversa. 

Ø És l'ambulatori?

Ø Sí que desitja?

Ø Voldria parlar amb el metge X.

Ø Un moment, no es retiri.

No cal dir que, qui m'estava responen era l'administratiu que hi havia darrere el taulell, just al costat de qui m'havia atès. El volum de les nostres veus (la meva i la seva) feia inútil l'ús de telèfon.

El meu metge s'adona de l'error, l'esmena en un moment al seu ordinador mentre mantenim la conversa, i em diu que li comenti a l'administratiu del taulell que ja el pot imprimir. Total, escassament dos minuts. Enllestim la conversa telefònica i m'aixeco de la cadira, m'acosto al taulell i em dirigeixo a l'administratiu per demanar-li. Em torna a demanar la meva tarja sanitària i sense moure un múscul em demana que vull, com si fos la primera vegada que em veu. Li demano el comunicat de baixa esmenat, me'l dóna i ens acomiadem educadament.

I si el meu fill no tingués telèfon mòbil? Que havia de fer jo, anar al bar de la cantonada?

 Sé sobradament que l'atenció al públic és cansada, sovint desagraïda, però no és per gust que demanem aquesta atenció. Des d'aquest breu text demano una mica de LÒGICA que faciliti la feina de tots i la comoditat de l'usuari.

POEMA XVIII (a la meva llibreta)

Els meus llibres em regalen la possibilitat de parlar amb els meus lectors, sovint una cura d'humilitat per la crítica directa de la mainada, sincera i sempre a punt. 

Em preguntaven per la inspiració, que què és, que com es troba, que on es cerca. Jo, intentant desmitificar el tema de "les muses", els explicava que l'observació atenta és la millor de les inspiracions. Els posava d'exemple l'observació de la natura, del pas del temps, del món que ens envolta quan, sovint, ens passa desapercebut perquè cerquem coses més transcendents i més importants lluny del nostre entorn. Per posar-los un exemple, vaig treure la meva llibreta i els vaig llegir un poema senzill. Després, entre tots, el vàrem comentar una mica. 

La primavera s'ha oblidat
dels seus hàbits.
Qui sap si,
enyorós del temps que se li esgota,
no apura l'hivern...
els seus drets
de força agra.