CALENDARI A MIQUES

POEMA XXXI (A la meva llibreta)

Un cop els fills es varen fer grans, durant les meves vacances vaig mantenir molts anys el costum d'anar a la platja cada dia. Mai vaig anar sol, sempre m'ha acompanyava un bon llibre, tot i que, sovint, si no llegia també escrivia. En veure ,la mar plana i la platja plena, en una ocasió vaig escriure:

Gairebé podria caminar-hi,
de fet,
l'aigua, 
amb les seves sendes,
em convida.

Tot és pla,
la mas és calma.

La tanca de les onades
marca el límit del bressol
del silenci.





Darrere,
brogit boig i salvatge,
desdeny pel valor de les paraules.


Davant,
el ritme suau i dolç del vaivé
de l'aigua;
i per tu,
la música de la marinada.

POEMA XXX (A la meva llibreta)

Un rampell, només un rampell. Qui sap si en una sala d'espera, si en un autobús, si en una pausa buida; qui sap. Ve a veure't el primer vers, i la resta, a poc a poc, van sortint agafats del primer sense que la teva ment ho hagués previst. Un cop aixeques el llapis del paper i rellegeixes el que has escrit, tu ets el primer de sorprès.

Tapa't, que fa fred;



I l'hivern de les mentides
fa llarg i desert el camí a casa.






Tapa't, que fa fred;



I la foscor de l'enveja
despulla els arbres i els sentiments
prop dels esguards.





Tapa't, que fa fred;



i la tremolor de la venjança
pinta de gris i plata la voluntat de viure.






I l'amor calent?

POEMA XXIX (a la meva llibreta)

No sempre les paraules venen a la boca amb la precisió que voldries, ni de temps ni d'emoció. La por de no poder escriure, de perdre la màgia de lligar dues paraules amb més llaços que la sintaxi, sovint em fa... tremolar, em fa... escriure, perquè la inspiració sempre t'ha d'agafar treballant.

Per què tinc por del paper en blanc?


Per què el seu desert
és el meu desert,
i, alhora,
m'ennuego en la seva absència?





Per què en el silenci
m'eixordo amb els seus crits 
d'auxili?






La recerca de la paraula precisa
t'acosta, sovint,
la imprecisió del sentiment;
que no desperta quan tu vols,
sinó quan la pell li exigeix respostes
davant el desgranat
del fet diari,
de l'hàbit i la rutina.

Consells del Banc D'Espanya

Si us plau, “senyors del Banc D’Espanya”, es poden posar els seus consells … allà on els hi càpiguen!

Resulta que des del Banc d’Espanya, sí el mateix que no va fer res per aturar la bombolla immobiliària que ens ha dut a la ruïna com pa país, que no va moure un dit per frenar l’estafa de les preferents, o que va mirar cap a una altra banda quan es signaven clàusules abusives en moltes hipoteques, mentre aprofitats de corbata es marcaven indemnitzacions i jubilacions per ruboritzar-se; ara, quan més ens afoga la misèria, esbomba, com a innovadores solucions, consells veritablement provocadors.

Resulta que, tranquils, només seria en casos excepcionals, diguem-ne treballadors no qualificats, aturats de llarga duració

o en condicions especials (vés a saber a qui marquen amb l’estrella del “jueu sentenciat”); és a dir, aquells que, ja de per sí, per més que ho intentin ja tenen ara dificultats per viure amb una mínima dignitat, se’ls hauria de poder pagar per sota del salari mínim interprofessional i/o contractar en condicions fora de conveni.

Però no els fa vergonya? Com es poden deixar anar bombes d’aquest tipus des d’un luxós despatx, amb un compte ben farcit de mentides i un sou tant diferent a la de la resta de mortals.

Però què cerquen? Potser que el país emprenyat s’aferri a les reixes de les seves càmeres cuirassades i, amb un cop de geni les arrenqui, torni a repartir la sort i els posi, a ells i a les seves corbates, en el seu lloc?

I és que tenim una paciència!!

POEMA XXVIII (a la meva llibreta)

Les pauses del paisatge sempre productives, sorprenen quan, temps enllà, rellegeixes allò que un dia, no saps perquè, va arribar de sobte a la punta del teu llapis. 

Deixa que te’n dugui el vent

i el ritme que marquen

canyissars valents

de motes altes.

Arrossega la tendresa

per fer-la bandera

de la teva fugida.

Trobaràs, mar enllà,

altres fites,

noves fronteres per travessar.

No cal especular amb els sentiments,

no es compren, ni pugen ni baixen

si jugues en borsa,

tot està a les mans i el cor

de qui, encara,

té com a nom,

home.