El silenci

(Poema número 41)

Calladament,

de puntetes,

el silenci em ve a veure.

És informe pels qui el desconeixen

i pels que sí,

impossible de dibuixar.

Com espai buit sempre a punt

disposat que algú l’ompli.

Com full en blanc, net, prest

a deixar-se tacar per mans maldestres

incapaces de transformar-lo en altre cosa

que no sigui soroll.

Com misteriós encanteri

tancat per bruixots medievals

en etèria bombolla de sabó,

sempre a punt per allunyar-se,

impossible d’agafar

lliscant pel meu aire

eternament.

És calma,
serenor,

bonança;

és pausa,

també repòs,

de vegades... inèrcia,

les que més,

descans.

Com apreciar la música sense silenci?

com assaborir-la desconeixent

la seva absència?

Com apreciar que ets amb mi

si no sóc conscient

que no hi ets?