(Poema número 42)
Un
llapis, inexpert,
pacient
i lent,
trenca
el blanc d’un paper
amb
les primeres ratlles.
El
blanc és silenci
i
el llapis la primera música,
desitjada,
voluntàriament
cercada,
per
posar nom a allò que vol fer.
La
visió del blanc fa por,
i
trencar-la se’ns fa lent,
mesurat,
prudentment
rumiat,
de
vegades fre,
altres
barrera,
sovint
ancora
a
la llibertat d’un sentiment.
Per
a un infant,
per
a un nen que comença a jugar
amb
la punta del llapis en un paper,
el
blanc és motiu,
és
causa i efecte,
és
origen de l’impuls
que
l’obliga a posar
la
primera de les notes;
un
cop trencada la monotonia de l’absència,
es
dibuixa el primer somriure.
“He
guanyat, el paper ja és meu”
El
que segueixi dibuixant
és
només patrimoni del futur,
el
primer pas és el que importa.
No hay comentarios:
Publicar un comentario