En un braç de mar,
l'aiguabarreig del meu riu
arriba a tu, la mare,
i dóna fi a la dolçor:
la sal domina el paisatge.
En un camí sense tornada,
la història del corrent
recorre la plana
recollint i regant experiències
que buida en tu,
sabiesa;
tu les reculls per amuntegar
coneixements en va i ve.
Saps d'uns i altres,
no calen amagatalls,
Però... no importa.
Si tu no sabessis de mi
jo t'ho explicaria tot.
Suposo que aquest bonic poema també ve d'un delta de experiencies y vivéncies de la teva vida , si es així, quina vida més fantástica has viscut per escriure aquests versos tant bonics!!!
ResponderEliminarUna abraçada molt forta!
No calen vides "superfantàstiques", es tracta de cercar en la capacitat de sentir, encara que siguin només miques. Sentir tot allò que fas amb la màxima atenció. Sentir és estar viu.
ResponderEliminarGràcies, Joan, per llegir-me.
En la distància però molt a prop, una abraçada molt i molt forta.